El 9-N: un test d’estrès per a l’Estat
MadridEl procés participatiu del 9 de novembre ha tingut conseqüències polítiques òbvies a Catalunya, però també una derivada espanyola: va posar davant del mirall un Estat que no sabia com frenar, a l’Europa del segle XXI, una mobilització ciutadana tan àmplia. Les febleses de l’estratègia (o les estratègies) que el govern de Mariano Rajoy va desplegar aquells dies han acabat esclatant en forma de dimissió del fiscal general. Que el procés sobiranista té ressonàncies en la salut democràtica d’Espanya és un fet. Si la crisi econòmica ha obligat la banca a sotmetre’s a tests d’estrès per avaluar-ne la solidesa, la consulta catalana ha esdevingut la prova de resistència de les institucions governades pel PP.
Ni l’exministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón ni Torres-Dulce han marxat per discrepàncies ideològiques de fons amb el president espanyol. Tots tres són persones de profundes conviccions conservadores. Tots dos han acabat tirant la tovallola per no assumir les directrius polítiques que, en un moment determinat, ha marcat la Moncloa. I en tots dos casos les dimissions tenen un regust clar de cessament encobert. Induït.
En el cas del fiscal general de l’Estat, el detonant -no pas l’única raó- ha sigut la gestió de la consulta sobre el futur de Catalunya. Enfront de les urnes, la Moncloa va acabar vacil·lant i perdent la batalla del relat públic. Primer va intentar minimitzar el procés i després, quan l’èxit de la votació era una evidència, va voler accelerar la resposta judicial. El ministeri públic va intentar marcar territori davant de les pressions del poder executiu, que li marcava el pas. En aquell episodi, l’esperit de Montesquieu, que hauria de guiar sempre la separació escrupolosa de poders, va quedar ferit.
Confiança trencada
Torres-Dulce ja havia avisat, temps enrere, que si no es respectava la seva llibertat plegaria. La línia vermella es va traspassar quan Rajoy va optar per derivar la responsabilitat política a la justícia, en un gest carregat d’ideologia, i va situar el diàleg amb la Generalitat en el camp de les querelles. Aquell diumenge, després de valorar la possibilitat que comparegués la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría per valorar el 9-N, l’executiu espanyol va tensar la corda perquè donés la cara el fiscal. Ell, que estava de cap de setmana, s’hi va negar. Va deixar clar que no era la seva funció i que les decisions -les seves- les havia de prendre amb el cap fred. La confiança i l’autonomia, tocada ja per la falta de mitjans per lluitar contra la corrupció i per la gestió de les carpetes calentes que afecten els populars, es va acabar d’esquinçar irremeiablement.
Per l’oposició, la dimissió posa en relleu la “colonització” que pretén el PP de tots els àmbits de presa de decisió. Les crítiques per la patrimonialització amb finalitats partidistes de les institucions estatals són constants. El gest de Torres-Dulce és una advertència en aquest sentit d’una persona conservadora, a pocs dies que el TSJC debati l’admissió a tràmit de les querelles pel 9-N. Un nou test d’estrès.
