07/05/2015

El vot volàtil converteix la campanya en decisiva

5 min
El cap de llista de CiU a Barcelona, Xavier Trias,  el dia que  va presentar  la seva candidatura. Toc personal i absència de les sigles.

BarcelonaAquesta matinada encetarem la campanya electoral del 24 de maig. Seran les primeres eleccions de l’any per a tots els ciutadans de l’estat espanyol llevat dels andalusos. Després vindran les plebiscitàries (o autonòmiques, segons el gust) del 27-S i les espanyoles de finals de novembre o principis de desembre. Tot plegat si res no es descontrola, ja que ni Artur Mas ni Mariano Rajoy, que han de signar els decrets de convocatòria, acaben de tenir-les totes amb el calendari. En tot cas, en la quinzena per demanar el vot que comença, com en les que vindran passat l’estiu, es jugaran una bona colla de vots. Tradicionalment, els mesos previs als comicis servien per convèncer l’electorat, per fer-lo reafirmar en les seves conviccions ideològiques i de partit basant-se en la feina feta al govern o a l’oposició, i en les propostes. Les campanyes se centraven a mobilitzar els votants, a motivar-los perquè no es quedessin a casa ni se n’anessin a la platja.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

El bon resultat del sobiranisme en les eleccions al Parlament del novembre del 2012 s’explica, per exemple, per una campanya en què Artur Mas i Oriol Junqueras van evitar un xoc frontal en el qual cauen sovint i que els penalitza a tots dos -o això diuen les enquestes-. En canvi, van centrar-se a oferir un projecte il·lusionant als votants, en aquest cas fer pinya per poder decidir si Catalunya havia de convertir-se en un estat independent o no. La participació va pujar i el suport als partits nacionalistes no se’n va ressentir, contràriament al que havia passat en altres convocatòries. La guerra bruta de l’Estat, principal ingredient d’una campanya dura, va fer la resta.

Els candidats i les estratègies dels partits buscaran tornar a mobilitzar, però ho faran sabent que el vot és ara més volàtil que mai. Els electors canvien de bàndol menys del que es pensen molts -el politòleg Jordi Muñoz explicava ahir en una precisa anàlisi a l’ARA que els canvis són entre els partits d’un mateix bloc, i que la gent no passa així com així del sobiranisme a l’unionisme o de la dreta a l’esquerra-, però es queden a casa fàcilment o són infidels a les sigles. Per això la lluita entre el PP i Ciutadans, entre ICV i la CUP o entre CiU i ERC serà dura.

Del cel a l’infern ràpidament

El vot volàtil té a veure amb la desafecció política, enormement atiada per la crisi i els escàndols de corrupció -la setmana passada era Innova, el cap de setmana el totpoderós Alfonso Rus saltava pels aires a València i ahir el fiscal intentava noves mesures cautelars contra les seus de CDC pel cas Palau-. També hi influeix una part de l’electorat sobreinformat -els debats polítics en prime time, per més groga que sigui la posada en escena, no tenien tant protagonisme potser des dels anys en què TVE emetia La clave amb José Luis Balbín-. El votant és exigent, i els partits el troben més cruel que mai. “Avui ets al cel i demà a l’infern”, fan notar. Ciutadans era fa un any un partit gairebé irrellevant a Espanya i que s’oferia a UPyD per pactar. Avui les tornes han canviat, Rosa Díez és un cadàver polític i Albert Rivera es veu fort per aspirar a la Moncloa. Una posició en la qual fa uns mesos estava Podem, que ara ja no les té totes després d’haver sigut sotmès a un intens foc d’artilleria de l’establishment mediàtic i polític.

La clau aquests dies és no equivocar-se. Un candidat a la desesperada la pot vessar perquè es pensi que s’ho pot permetre, que no té res a perdre, encara que en política mai no es toqui fons. Ho poden preguntar als socialistes valencians, que fa vint anys que proclamen que, ara sí, són al seu terra electoral.

Les eleccions són municipals a tot l’Estat i autonòmiques en tretze comunitats. A Catalunya, el punt d’atenció estarà centrat en Barcelona. I està plenament justificat. La capital catalana és, a hores d’ara, el camp de proves perfecte de totes les batalles que vénen. Les de la nova política que busca deixar enrere l’ statu quo i els partits de la Transició i també la de l’independentisme que pretén fer-se fort a les ciutats i retenir la capital del país en unes eleccions que, encara que Xavier Trias vulgui centrar-les en la seva gestió, seran la primera volta de les plebiscitàries.

Els dos grans aspirants juguen al màxim la carta personalista. En temps d’emprenyada general, les marques ja no sumen, i si són noves val la pena invertir a fer-les conegudes. Trias reparteix màscares amb la seva cara i converteix les seves ulleres en icona, mentre Ada Colau imprimeix cartells i paperetes de vot on el reclam és la seva cara. L’un i l’altra volen evitar errades i això vol dir defugir tant com puguin els debats a cinc. Trias no vol ser víctima d’un tots contra ell i Colau vol invisibilitzar la resta d’esquerres de la ciutat. ICV, que fia al resultat a Barcelona de l’exportaveu de la PAH bona part del seu futur, no para de repetir que la campanya és cosa de dos. Joan Herrera no ho dirà el 27 de setembre, però el cert és que als convergents ja els va bé alimentar la màxima bipolarització per aplegar el vot d’ordre i rebaixar les expectatives d’ERC, que fa un any feia somiar els republicans fins i tot a guanyar els eleccions.

Alfred Bosch i Jaume Collboni tampoc volen errar, però han de jugar les seves cartes a partir de la premissa de la màxima polarització i del perill de quedar arraconats. En els seus materials de campanya afronten obertament la situació. Fa uns dies el republicà va fer un vídeo -que internament ha sigut discutit- en què imitava l’estil de business friendly de Trias i el cenetista de Colau per aparèixer com una mena de tercera via per a la ciutat. I Collboni ha fet cartells en què es pregunta “¿De debò Barcelona va de Trias o Colau?”, als quals presenta després com “la dreta” i “la incertesa”. Ho remata amb el hashtag #nofotem. El socialista és, clarament, dels que pensen que tenen poc a perdre -el PSC de Miquel Iceta es conforma a ser a la classe mitjana de la política catalana- i una campanya amb l’assessorament del mediàtic publicista Risto Mejide promet emocions.

Barcelona, on Ciutadans i la CUP compten a fer-se un lloc al ple -de manera molt més modesta els segons-, també serà un exemple de fragmentació. Es farà extensiu en molts altres llocs. A Espanya el PP i el PSOE provaran de resistir -més els convé a Mariano Rajoy i Pedro Sánchez-, i Podem i Ciutadans volen prendre posicions. Els alcaldes amb grans majories seran l’excepció i a ningú se li farà estrany veure alcaldies importants compartides. Però això serà després. Ara ve una campanya en què, com en totes, hi ha molt en joc però en la qual, més que mai, el peix està per vendre.

stats