Acabarem per no caminar?

BarcelonaSovint les coses més simples, més a l’abast i més quotidianes tendim a ignorar-les. Quan donem per fet que sempre hi són i hi seran, n’oblidem els beneficis i tota la connotació cultural i política de cada gest, de cada pas. I dels passos, precisament, cal parlar-ne abans no perdem del tot allò tan nostre: caminar. Pot semblar una exageració, però “el caminar com una activitat cultural, com un plaer, com un viatge o simplement com una manera de moure’s està decaient i, en decaure, desapareix una relació antiga i profunda entre cos, món i imaginació”. Ho escriu la periodista i escriptora californiana Rebecca Solnit en un llibre polifacètic i captivador, àgil i delicat com un bon passeig: Wanderlust. Una historia del caminar (publicat en castellà per Capitán Swing). Darrerament han aparegut altres llibres que reivindiquen el fet de caminar, com el del sociòleg i antropòleg francès David Le Breton i el seu elogi del caminar, el del professor de filosofia parisenc Frédéric Gros ( Andar, una filosofía ), tot un supervendes a França, o el de l’il·lustrador barceloní Raimon Juventeny ( El manual del bon passejant ), però potser el Wanderlust de Solnit és el que engloba més factors, des dels filòsofs peripatètics de la Grècia clàssica a la meditació caminant del budisme, de la manifestació i els peregrinatges a les cintes de caminar i el gimnàs, passant per les prostitutes, els excursionistes i el vianant com a element sospitós.

No oblida, a més, coneguts escriptors i filòsofs que han fet del caminar part indissociable de la seva obra, com Rosseau, Kierkegaard, els romàntics o Walter Benjamin en una història del caminar que no pretén ser enciclopèdica, però sí que ofereix nombrosos elements de reflexió sobre com ens movem i per què. “Caminar és una espècie indicadora de diversos tipus de llibertats i plaers: temps lliure, espai lliure i cos sense traves”, assenyala l’autora, i ens recorda que gran part de la història del caminar és una història sobre el Primer Món després de la Revolució Industrial, “quan caminar va deixar de ser part de l’experiència i va esdevenir un acte escollit d’una manera conscient”.“En molts sentits -continua Rebecca Solnit- la cultura caminant era una reacció contra la velocitat i l’alineació de la Revolució Industrial. Potser contracultures i subcultures continuen caminant com a resistència a la pèrdua postindustrial, postmoderna, d’espai, temps i corporeïtat”.

Itineraris rurals i urbans

Actualment, entre tendència i reivindicació, caminar ha esdevingut una més de les propostes internacionals del moviment slow, que reclama una vida més lenta, relaxada i atenta als petits plaers de la vida. I quina cosa més barata i eficaç que el plaer de caminar? No cal grans propòsits ni paisatges llunyans, ni tan sols un equip professional o guies: sortir i prou. L’escriptor nord-americà del segle XIX Henry David Thoreau -impossible no citar-lo quan parlem de caminar- ens recorda: “Dues o tres hores caminant em porten a una terra tan estranya com qualsevol altra que hagi vist mai”. En efecte, no cal desplaçar-nos fins a un indret paradisíac per començar a caminar, ni tan sols escollir un destí desconegut. Cada pas és ja de per si irrepetible. El mateix fet de caminar per una gran ciutat és tota una experiència, sovint molt diferent que caminar pel camp o la muntanya: “Existeix un estat subtil que la majoria dels caminants urbans entregats coneixen, una mena de goig en soledat, una soledat fosca”, afirma Rebecca Solnit. “Al camp la soledat és geogràfica, estem fora de la societat. Però a la ciutat estem sols perquè el món està fet d’estranys... Caminar silenciosament guardant els propis secrets i imaginant els secrets de la gent que passa és un dels luxes més austers. Un estat alliberador per als que decideixen emancipar-se de les expectatives de la família i la comunitat, i experimentar les subcultures i la identitat. Es tracta d’un estat d’observació, distant, retirat, amb els sentits aguditzats, una condició idònia per a qui necessiti reflexionar o crear”, conclou la periodista.

A la ciutat actual, en especial a les grans metròpolis, cada vegada hi ha més zones on els vianants han desaparegut i, per tant, caminar-hi no només pot resultar perillós, sinó també sospitós. El carrer com l’espai desconegut, no visitat, es pot tornar a recuperar tornant a dotar-lo de sentit, i no hi ha millor manera de donar sentit al territori que recorrent-lo a peu. Aquest sentit és, en primer lloc, una reconnexió; vincular cada espai, interior i exterior, davant de la successió d’interiors: llar, vehicle, gimnàs, oficina, botigues... Llocs desconnectats els uns dels altres en els quals cada vegada hi passem més temps, com alerta Solnit.

L’art que camina

L’autora d’aquest recorregut tan interessant per la història del caminar ens parla també dels artistes caminants, especialment dels sorgits a partir de l’art conceptual des de la dècada de 1960. “Caminar com a forma d’art -llegim a Wanderlust - crida l’atenció sobre els aspectes més simples de l’acte (el caminar pel caminar) i també els més complexos: les riques relacions potencials entre el pensament i el cos; la manera com l’acte d’una persona pot ser una invitació a la imaginació d’una altra; on cada gest pot ser una escultura breu i invisible o on es reinventa la cultura en la qual té lloc”. Sense anar més lluny, aquests dies tenim l’oportunitat de sumar-nos al Grand Tour ( www.elgrandtour.net), una ruta a peu en forma d’espiral que va sortir de la Nau Côclea (Camallera) el dia 26 d’agost i conclourà a Sant Feliu de Guíxols el 13 de setembre, passant per les comarques de l’Alt i el Baix Empordà, la Garrotxa, Osona, el Gironès i la Selva. A la caminada, que avança per etapes, l’artista o un grup d’artistes comparteixen amb la resta de caminants el seu treball, i està oberta al públic.

No fa tants anys, quan caminar era habitual, tots aquests llibres i propostes sobre les seves virtuts probablement no calien. La tendència, a més, ens parla que creixeran els espais urbans privats (carrers, places...) destinats exclusivament al consum. ¿Arribarà el dia en què caminar només s’entendrà com a mer desplaçament breu?