Publicitat
Publicitat

Adolescents rebels: una guia d’ús

Ni nens, ni adults: són un volcà en erupció que demana a crits tenir límits

“Recordes la teva adolescència? ¿Tota aquella energia amb la qual no sabies què fer? ¿El convenciment que ja ho sabies tot i que els altres no entenien res? ¿L’ànsia per deixar la infància i incorporar-te a l’anhelat món adult? Doncs aquest és el teu fill o filla en aquests moments. Un volcà en erupció amb un cervell en construcció: còctel Molotov a la vista!” Per guiar i orientar els pares, la psicòloga barcelonina Sònia Cervantes, membre de l’Associación Hermano Mayor i coordinadora de l’Escuela de Padres con Talento, ha escrit el llibre Viure amb un adolescent.

Recuperar l’autoritat

Cal acostumar-los a la idea que, al l larg de la vida, rebran molts “No”

“Tot va començar el dia que vas decidir negar-li alguna cosa i la seva resposta va ser desmesurada. Si va veure por als teus ulls, vas perdre tota l’autoritat”, afirma Cervantes. “A mi hi ha termes que em produeixen una certa urticària, són autoritarisme, adoctrinament i tirania, però beneïda sigui l’autoritat, altament beneficiosa per a l’educació”. Segons la psicòloga, els petits demanen a crits que els eduquem, que els diguem què poden fer i què no poden fer, perquè això els reconforta i els dóna la seguretat necessària per decidir lliurement en el futur. Per Cervantes, només així poden aprendre a regular la seva frustració. “Hi haurà ocasions en què sí que aconseguiran el que desitgen, però a la vida real hi ha massa cartells en què llegiran «No», i si no estan preparats per acceptar-ho, tot els serà més difícil”. De tant en tant hauríem de repetir, com un disc ratllat, l’afirmació següent: “Tens tot el dret del món a enfadar-te i entenc que no t’agradi acceptar algunes normes, però no consentiré que em faltis al respecte d’aquesta manera. Per aquest camí, et posis com et posis, no ho aconseguiràs. És la meva última paraula”.

Millorar la comunicació

Les relacions es deterioren quan no se sap discutir adequadament

“Si escoltem, escoltem. El que no es pot fer és endevinar o interpretar segons les nostres creences el que ens expliquen”, afirma Cervantes. I de vegades, encara més greu, anticipar o donar per feta alguna cosa que ni tan sols ens han explicat. “Com et contestarà, ell? -es pregunta la psicòloga-. Dirà: «Doncs t’equivoques, llesta…» I aquí ja no esperis que t’expliqui res més, perquè no ho farà. Si se sent atacat, agredeix o calla”. A més de saber escoltar, assenyala la psicòloga, cal saber discutir. “Les relacions interpersonals no es deterioren perquè les persones discuteixin, es deterioren quan les persones no saben discutir”, diu. Per discutir bé, recomana evitar diverses coses: interrompre mentre ens parlen, acusar, criticar, insultar, retreure conflictes passats o deixar la discussió a mitges i abandonar l’interlocutor. Com a estratègies a seguir, enumera: abordar sempre un problema, el que ens ocupa, i no divagar, fer un resum del que hem escoltat del nostre interlocutor per assegurar-nos que la informació ens ha arribat correctament, utilitzar un llenguatge positiu, concret i específic, centrar-nos en la solució i no en el problema, comprometre’s a canviar i arribar a acords.

Les tasques de casa

Cal ajudar-los perquè assumeixin responsabilitats per ells mateixos

Aprendre a conviure i respectar les normes d’una casa és sovint l’origen de molts maldecaps. “L’«ara mateix» s’entona a totes hores i l’«ara ho faig» s’eternitza”, diu Cervantes. El que cansa fins a l’extrem, afegeix, és haver de repetir cada dia el mateix: endreça’t l’habitació, neteja el lavabo, para taula, despara taula... I haver de sentir que pesat i insistent que ets, segons el teu fill, quan en realitat penses que el que demanes són els mínims necessaris perquè la casa estigui decent.

La clau és la col·laboració. “Es tracta de convèncer-lo perquè participi en les tasques de casa, no d’obligar o d’exigir que les faci”. El primer que es pot fer, comenta la psicòloga, és establir quines són les obligacions del fill a casa. “De vegades dónes per fet que ha de fer una sèrie de coses, t’agafes al pensament que diu que «ha de sortir d’ell», però no sempre partim d’ordres clares i concises. Així doncs, comença per fer que tots els membres de la família seguin a la taula, agafin paper i llapis i elaborin una llista de les coses que cada un d’ells hauria de fer. No les imposis, simplement planteja un «Quines tasques creus que hauries de fer?». Així li dónes autonomia i el portes a assumir responsabilitats per ell mateix. Elabora tu també una llista, en la qual redacteu el que considereu que hauria de fer el vostre fill. Després les compareu”. La consigna és pactar, negociar, arribar a un acord i adquirir un compromís. “A canvi, no hauràs de repetir al teu fill dia sí i dia també què és el que ha de fer, perquè ja ho sabrà. En cas que no ho faci, aplicaràs les conseqüències que tu consideris”.

Les conseqüències

No cal recompensar les activitats obligatòries, però sí elogiar-les

“Qualsevol acte del teu fill ha de tenir sempre dues conseqüències: un reforç si es fa i es fa bé, i un càstig o retirada de recompensa si no es fa, i no tant si no es fa bé. Si resulta que el teu fill ha d’ordenar la roba de l’armari però no la plega del tot bé, no et fixis només en això”. L’important, diu la psicòloga, és que ho ha fet, per la qual cosa serà molt més efectiu reforçar la realització de l’acció que no recriminar-ne la mala execució. “Canvia el «Fill, l’has plegat fatal» per un «Mira que bé que tens l’armari endreçat, i a més et quedaria perfecte si pleguessis la roba així», i li ensenyes com es fa perquè ell ho faci immediatament després de veure com ho fas tu”.

Ara bé, no tot s’ha de premiar ni tot mereix una retirada de reforç. Les activitats obligatòries no necessiten recompensa, però sí reforç i elogi, l’activitat extra es pot recompensar, l’incompliment voluntari comporta retirada de recompensa i reforç, i l’incompliment forçós no se sanciona. “Marco una clara diferència entre recompensa i reforç. No és el mateix dir de tant en tant al teu fill que bé que fa les tasques i que content que estàs de veure que té l’habitació endreçada, encara que sigui la seva obligació (de la mateixa manera que t’agrada que els teus superiors o companys de feina et diguin de tant en tant que bé que ho fas), que oferir-li cinc euros perquè s’ha fet el llit. En el primer cas reforces el seu comportament i promous que ho vulgui continuar fent, perquè se sent valorat. En el segon, li recompenses una obligació. De manera que, a la llarga, només ho farà si li pagues. Pagar-li diners perquè s’ha endreçat l’habitació o comprar-li una moto a final de curs per haver anat cada dia a classe… Error!”

Gestionar el WhatsApp

L’ordinador ha d’estar a la vista dels adults i el mòbil regulat

Segons Cervantes, és important educar els nostres fills en la gestió de la intimitat i la privacitat. “Només hauria de publicar allò que pugui ensenyar-te també a tu sense cap inconvenient”. Un altre aspecte clau és estar al dia dels elements que utilitza. Si vols entendre el teu fill i posar-te al seu lloc, has de saber quins són els seus codis i el seu llenguatge: si encara no saps que hi ha un servei de WhatsApp amb el qual pots fer desaparèixer la teva última hora de connexió o si ignores el fet que encara que apaguis la teva connexió a internet és possible enganxar el wifi del teu veí, el teu fill corre un gran perill”.

Alguns dels consells que dóna Cervantes a l’hora de gestionar internet són: establir uns horaris de connexió (“de la mateixa manera que no es posaria a endreçar l’habitació o a fer deures a la una de la matinada, tampoc ha d’estar connectat a aquestes hores”), tenir l’ordinador en un lloc d’ús comú o en un punt visible de la seva habitació (“i si pot ser, que no tingui càmera web”), conèixer les seves contrasenyes si són menors de 16 anys i tenir coneixement de quines amistats té a la xarxa (“que coneguis la gent amb qui es connecta és el mateix que fas quan t’interesses pels amics que té al marge de la xarxa”). Pel que fa als mòbils, no han d’estar encesos les 24 hores del dia, ni a taula quan dineu o sopeu.

Fa uns mesos, recorda la psicòloga, va córrer per les xarxes la carta d’una mare de Massachusetts, la senyora Hoffman. Era una llista de normes per a l’ús del mòbil que havia fet firmar al seu fill de 13 anys, i que deia coses com ara: “1. El telèfon és meu. L’he comprat jo. L’he pagat jo. I te’l deixo. Oi que sóc meravellosa? 3. Si sona, contesta. És un telèfon. Digues hola, sigues educat. No ignoris mai una trucada si a la pantalla hi diu «mama» o «papa». Mai. 13. No facis milions de fotos i vídeos. No cal documentar-ho tot. Viu les teves experiències. 17. Tingues els ulls ben oberts. Observa el món que t’envolta. Treu el cap per la finestra. Escolta els ocells. Surt a passejar. Pregunta a les persones sense necessitat de buscar a Google”. I l’últim, que avançava: “L’espifiaràs. Et confiscaré el telèfon. Seurem a parlar-ne. Tornarem a començar. Tu i jo aprendrem sense parar. Estic de part teva. Estem junts en aquesta aventura”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT