“AIXÒ ÉS EL QUE HI HA”. És la frase menys institucional i la més reveladora de Mas anunciant ahir “amb dolor” el final del seu pare polític. L’altra frase, esclar, és “El país està per damunt de qualsevol persona”. Bé: potser resultarà que al final ens costarà menys de pair el final de Pujol del que inicialment podíem imaginar. En realitat, el pujolisme polític ja fa temps que havia finit -el primer que va veure-hi símptomes d’esgotament va ser Miquel Sellarès el 1989, en el moment àlgid de Pujol-. El que ara enterrem és la tolerància amb la cara lletja del pujolisme dels fills. I en això, per cert, hi ha moltes vergonyes compartides.
El pujolisme identitari, el possibilisme autonomista, tot això ja havia passat avall. Els últims anys hem passat de la identitat a la independència, en un procés de decantació al qual finalment s’ha acabat sumant l’hereu polític de Pujol, Artur Mas. Pujol d’entrada no ho va veure clar, però s’hi va acabar apuntant, segurament conscient del risc personal que prenia i que només ell coneixia. Ja feia temps que se sentia incòmode. No hi havia cap final bo per al seu frau moral ocult: la seva immolació per intentar fer de tallafoc amb els fills no serà suficient. El resultat serà -ja ho és- dramàtic per a ell, no servirà per apartar els fills de la justícia i sens dubte complica les coses a Mas, al partit que ell va fundar i, de retruc, al procés. Una jugada desastrosa.
Pujol està enfonsat, i el país, en estat de xoc. Cau un pare de la pàtria per no haver seguit la màxima kantiana: “Actua sempre de manera que la teva conducta pugui ser erigida com a regla universal”. Però mentre que l’expresident no es refarà d’aquest error garrafal, el país comença a girar full ràpidament. Pujol, malgrat el seu trist final, passarà a la història com el president de la construcció autonòmica. La majoria social del país, però, vol passar ràpid el tràngol per seguir treballant per una altra història. Per un país millor.
