Aloe Blacc, inspirada reinvenció del soul

BarcelonaEl Festival Mas i Mas va tancar la dotzena edició divendres després de gairebé 300 concerts repartits en diversos espais de Barcelona durant tot el mes d’agost. Tot i no assolir les xifres d’assistència de l’any passat, fins a 35.000 espectadors amb un 85 per cent d’ocupació, segons xifres de l’organització, han passat pel festival. La cancel·lació de l’esperada actuació de Jeff Beck ha afectat aquest balanç final, així com alguns canvis en les localitzacions de la programació. El que no va fallar, però, va ser la festa de cloenda. El californià Aloe Blacc, una de les noves sensacions del neosoul i el funk, va ser l’encarregat de posar la cirereta en un Palau de la Música engrescat.

Va obrir la vetllada la cantant vallesana de R&B Izah, que en poc temps ha experimentat una ascensió fulgurant -justificada- amb el seu EP de debut, Izahblues. Després d’una introducció instrumental que semblava que volia picar l’ullet al jazz progressiu del Bitches brew de Miles Davis, Blacc va aparèixer a l’escenari just per entonar la primera estrofa de Tonight (going downtown), inspirada descàrrega funk amb què tant ell com la seva banda de sis músics van posar en marxa la maquinària de fer ballar. Després vindria el deep funk de Hey brother, el soul amable de Good thing, Lift your spirit i I need a dolar, que va presentar com el tema amb què tot “va prendre sentit” per a ell. Va ser la cançó que li va permetre entrar a la primera divisió de la indústria musical. Amb el disc Lift to spirit (2014) vindria la confirmació.

Flexibilitat i correcció

L’eco d’aquesta popularitat sens dubte ha arribat al nostre país, a tenor de la resposta calorosa del públic, que des del minut zero va cantar tots els temes emblema del californià. Aquella mitja hora de concert va ser una bona demostració de com Blacc ha digerit gran part de la història de la música negra: a estones recordava Stevie Wonder, a estones Al Green, Marvin Gaye, Michael Jackson i Bobby Womack. Ho feia amb elegància i flexibilitat, però, a diferència dels mestres, es mantenia dins del terreny de la correcció, ballant sense despentinar-se massa, sense gotes de suor. L’arravatament el va deixar per als seus músics, a qui va donar tota la llibertat per fer solos.

Tampoc van faltar altres èxits com The men -un dels moments àlgids del concert-, You make me smile i Wake me up, així com les reminiscències al northern soul de la contagiosa Loving you is killing me, que va tancar el concert. El funk ballable de Can you do this, com a bis, va rematar un concert en què el públic va acabar envaint l’escenari. Gran final de festa.