‘Andrea Chénier’, La revolució que sucumbeix al passat

BarcelonaLa història tendeix a repetir-se. Els errors comesos fa més de 200 anys no han quedat obsolets, sinó que se segueixen reproduint en la societat actual. Si més no, així ho exposa Andrea Chénier, el relat d’un poeta del segle XVIII condemnat a veure com la revolució queda sotmesa, de nou, a les desigualtats socials. Aquesta òpera verista d’Umberto Giordano, que s’estrena avui en funció única al Festival Castell de Peralada, transcorre en una època de revolta econòmica, social i de pensament. “És una picada d’ullet al públic i a la societat d’avui en dia”, confessa el baríton Carlos Álvarez, que interpreta el Gérard, un dels personatges del muntatge.

Álvarez comparteix protagonisme amb la soprano Csilla Boross, que posa veu a la Magdalena, i Marcelo Álvarez, que encarna Andrea Chénier. Ells s’enfrontaran a la “prova de foc” que suposa interpretar el trio de solistes de l’obra. “Les exigències vocals del muntatge requereixen artistes de primer nivell mundial”, diu el director de l’espectacle, Alfonso Romero. Per aquest motiu, admet que Andrea Chénier “no és un títol gaire freqüent a la programació” i lloa “la valentia” del Festival de Peralada i l’Associació Bilbaïna d’Amics de l’Òpera (ABAO-OLBE) per haver-se arriscat a coproduir l’òpera. Una vintena més d’intèrprets i l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu completen el muntatge, amb Marco Armiliato a la direcció musical.

L’espectacle arrenca amb un inici idíl·lic que queda capgirat de dalt a baix. En una sala d’estar opulent, la noblesa francesa gira l’esquena a una gran massa social encadenada a la misèria, malgrat les advertències d’Andrea Chénier sobre els imminents canvis socials. Ara bé, ells l’ignoren i ballen en un terra inclinat que simbolitza el precipici on estan a punt d’enfonsar-se. I la caiguda serà llarga, perquè la revolució desemboca en una espiral incessant de decapitacions.

Segons Romero, l’obra desprèn una gran càrrega emotiva a través de les petites escenes. “És una de les òperes més passionals i intenses del gènere”, assegura el director, que posa èmfasi en la transformació que experimenten alguns personatges. “Hi ha un contrast enorme entre la il·lusió dels revolucionaris del primer acte i la sensació final que han recaigut en els mateixos vicis de la burgesia”, emfatitza el director.

La destrucció de l’espai escènic

Per primera vegada, el Festival Castell de Peralada ha construït tota l’escenografia d’una de les seves produccions en tallers locals. I el repte no ha sigut especialment fàcil, ja que l’obra es representa a l’aire lliure i el director ha volgut crear “un espai escènic que evoluciona tal com avança l’argument”. De fet, un dels seus objectius ha sigut “convertir l’escenografia en un personatge més perquè no sigui un simple marc decoratiu”. Per això, la història arrenca a casa de la Magdalena, un palau brillant i lluminós. Aquest mateix espai pateix una progressiva degradació que s’equipara a la decadència de la noblesa.

Per expressar visualment com les guillotines augmenten el ritme de treball, Romero crea la imatge de muntanyes de roba i perruques aristocràtiques que s’amunteguen en un escenari de caos i terror. Així, la mansió de la Magdalena perd tota la majestuositat i queda reduïda a una presó tenebrosa on té lloc l’acte final. És aleshores quan “el cercle es tanca” i la protagonista “es veu, irònicament, presonera a la seva pròpia sala de ball”.