Ja fa dies que diversos articulistes de la caverna van dient-li a Mas que ojito. Són amenaces velades que parlen d’una propera extensió de la marea del cas Pujol fins als turmells, genolls o coll de l’actual president de la Generalitat. Però ningú ho havia perfilat tant com Luis María Anson ahir a El Mundo. Deia que “alguns dels més sagaços agents espanyols” investiguen l’activitat de Mas entre el 1995 i el 1997. I aquí ve la teca: “El president pot arrugar-se i replegar les veles del seu vaixell secessionista. Si no ho fa, s’enfrontarà a un escàndol de majúscules proporcions”. Retinguem aquest condicional. La frase mereix ser emmarcada, al costat de la rajola d’ Aquí viu un del Barça. “Si no ho fa...”, diàfan. Vol dir que, si efectivament acota el cap i desactiva la consulta, el presumpte escàndol no esclatarà, la qual cosa seria un remake del que, segons el publicat aquests dies, era el mecanisme amb què l’Estat mantenia a ratlla l’independentisme, per via de la moderació pujoliana. La segona temporada de La Transi, en definitiva.
Més matemàtica molt recreativa
Diu La Razón que només 240 catalans a l’estranger s’han sumat a la consulta en la recta final. A partir d’aquí, agafen tot el pressupost de relacions amb l’exterior, fan la divisió i afirmen que cada vot costarà 20.662 euros amb 50 cèntims. L’operació plantejada no té cap mena de sentit ni en el dividend ni en el divisor: molta gent només s’hi inscriurà si efectivament es convoca la consulta i, d’altra banda, el pressupost internacional es dedica a coses que no tenen res a veure amb el foment del vot.
