Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Aprendre a esperar, inesperadament

ENTRENAR l’espera sempre ha estat difícil i ara sembla impossible. Enganxat a la immediatesa, quan vull mirar un vídeo però em surt la rodeta que t’indica que s’ho està rumiant, jo no m’ho rumio, què s’han cregut fer-me esperar un segon a mi? Tanco finestreta i cap a un altre input, que n’hi ha per donar i per vendre. Però aquesta nit l’ordre d’espera t’arriba imposada. Inesperadament, esclar, després d’una trucada d’aquelles que vols creure que no era per a tu. I s’atura el temps. I ara què? Toca esperar. Esperar 48 hores. I res més. Esperem. ¿Vostè sap quantes rodetes de vídeo que s’ho rumia són 48 hores? Toca esperar, repeteixen. I esclar que esperaràs, perquè és l’única manera de mantenir l’esperança, i l’alternativa és la desesperació, i encara no toca. Toca esperar, insisteixen. Esperar què? Doncs esperar que després d’aquesta primera pròrroga, de 48 hores, potser de 72, no ve de 24 quan es tracta només d’esperar, després de milers de tuits i vídeos i rodetes d’ordinadors que es penjaran uns segons que ens semblaran eternitats, després de tot això, amb sort, us haureu guanyat el dret a seguir esperant. Només això. O tot això. Esperar ara i desitjar que després de l’espera et renovin el dret a continuar esperant. L’alternativa és tan pitjor que ho compres, i et rius dels vídeos que es pengen uns mil·lisegons, i esperes. I ara ets tu que ho repeteixes a qui et pregunta: “Ara toca esperar”. I vas entenent que la serenitat deu ser això: aprendre a esperar tant que en el fons ja no esperes, només vius. No és que esperis un desenllaç millor, saps que l’espera és la vida. I vida és la paraula que et fa més feliç, ara que tens tan a prop la maleïda alternativa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT