Cal actualitzar urgentment la frase “El primer que fan dos catalans quan s’ajunten és muntar una associació i el segon és escindir-se i crear-ne dues”. La nova versió seria: “El primer que fan dos catalans quan s’ajunten un estiu és muntar un festival”. Apunti: Canet Rock, Cap Roig, Castell de Peralada, Porta Ferrada, Altaveu, Actitud Fest, Grec, Maldaltura, Nits d’Estiu, Mas i Mas Festival, Interludi, Portalblau o els Festival d’Estiu de Tarragona, Torroella de Montgrí i Cantonigròs. Potser aquesta sobtada sobredosi ve perquè cal aprofitar el bon temps, sí, però segur que a l’ADN més ocult dels organitzadors (i organitzadores) existeix l’efecte Woodstock, el concert dels concerts.
Va començar el 15 d’agost del 1969 en un escenari palplantat en una granja de Bethel (Nova York), on s’esperaven 6.000 persones i en van aparèixer mig milió, que van pagar 18 dòlars pels “tres dies de pau i música” més famosos de la història de la música. Pacifisme, ecologisme, drogues variades, cabells llargs, amor lliure i molt de sexe en un món on tot era encara més pecat que ara. Ah, i també (entre d’altres) Jimi Hendrix, Janis Joplin, Joan Baez, Ravi Shankar, Santana, Who, Grateful Dead, Creedence, Sly & The Family Stone, Ten Years After, The Band, Joe Cocker o Crosby, Stills, Nash & Young. Altres com Bob Dylan i els Beatles no van voler actuar-hi perquè no van saber llegir que allà es gestava la societat dels 70. I, 45 anys més tard, el món segueix en crisi, però la música ha passat de ser transcendent a convertir-se en simple lleure i entreteniment. I potser això vol dir alguna cosa.
