En el que té el procés de videojoc duríssim, on es tracta d’anar superant pantalles, i un cop superada cadascuna d’elles no hi ha temps de celebrar res perquè com a premi n’apareix una de més difícil i d’incerta, ahir el president Mas va inaugurar clarament la nova pantalla, la més decisiva, que tindrà etapes internes i té un calendari ideal de 18 mesos. Només un any i mig. És fàcil imaginar quins paranys li esperen, i toca elegir els integrants de l’equip. El líder, jugant-se el crèdit aconseguit fins a arribar aquí, ha establert un tauler de negociació ambiciós i exigent. Ara sí, convé tota la concentració i cometre els mínims errors. Treball en equip, empatia. Caldrà evitar la precipitació en les decisions, mantenir el to i arremangar-se per restablir el màxim de confiança entre els membres del bloc. Que es combini la necessària visió tàctica amb la imprescindible visió estratègica. Que la dimensió històrica no sigui un element paralitzador, per excés de transcendència, sinó un element engrescador que garanteixi alhora pragmatisme i èpica. Ens calen lideratges col·laboratius amb visió, que no els tremoli el pols sabent que tota aposta és de risc, i aquesta té un punt de tot o res, l’amenaça de la musiqueta de game over. Convindrà prudència i respecte, però aparcar la por i les pors. El procés demana coratge i habilitat per fer-lo inclusiu. El sobiranisme té feina encara a sumar, a incorporar el màxim d’indecisos, a construir un projecte de país millor, que pagui la pena. I abans ha de superar un repte intern, ser inclusiu al màxim des de dintre. És fàcil d’escriure i desitjar. I difícil de portar a la pràctica. Però ningú va dir que el procés seria fàcil.
