O no hi arribem o ens passem. El públic de la lliga espanyola de futbol (inclòs el del Barça) ha insultat fins a l’esgotament jugadors negres de tots els equips. I ha imitat els micos cada cop que tocaven la pilota. I a alguns d’ells els han llançat plàtans. A les graderies hi hem vist tota mena de simbologia nazi. A Catalunya i als catalans se’ns ha menyspreat utilitzant tots els adjectius recollits als diccionaris, per recollir i per inventar. I als espanyols també. S’han cremat banderes catalanes i espanyoles. I al camp del Barça va volar un cap de porc. I ningú va prendre cap mesura. Fins fa dues setmanes, quan uns criminals vestits de seguidors de futbol van assassinar un element també vestit de seguidor del futbol i gran coneixedor del Codi Penal gràcies a haver-lo vulnerat de dalt a baix. Aquell dia, amb un mort a sobre la taula dels despatxos, no va reaccionar ningú i van jugar la jornada com si res. Però de sobte, Houston, tenim un greu problema. És com allò de la cruïlla perillosa sense semàfor: ningú fa res fins que hi mor un nen atropellat.
He escoltat i llegit moltes crítiques a les sancions que s’han decidit ara per insultar els rivals. Luis Enrique va perdre una oportunitat de quedar-se calladet dient que si seguim així els camps quedaran buits. I? Vull dir, no és el mateix el renec d’un rampell que convertir l’insult i el menyspreu en pràctica habitual. I potser aquesta és la manera de donar exemple als pares unineuronalment salvatges que practiquen la violència en camps on juguen nens. Un problema que, naturalment, resoldran quan hi hagi un mort.
