QUAN UN METGE et fa esperar una hora, i quan et rep no se li acut dir “Disculpa pel retard”, i si l’hi fas notar et respon “Ui, si sabessis el dia que porto”, t’admet que està pensant en ell, tant que ha oblidat el teu temps, que hi eres tu esperant. És una qüestió de respecte, però que parteix d’un error previ: ignorar la realitat de l’altre de tan absorbit com estàs en la teva. Quan al tren algú es posa a parlar pel mòbil en veu molt alta explicant intimitats i interferint la pau del vagó, podem parlar de poca educació, però hi ha un diagnòstic previ: concentrat per parlar, s’oblida que existeix altra gent amb altres necessitats. El mòbil ens dóna una falsa sensació d’aïllament mentre estem rodejats d’altres persones. Quan un procés com el català aconsegueix mobilitzar la gent, els que tenen les idees clares en un sentit o altre corren el risc de ser intolerants amb l’oposat, o a vegades amb els indecisos. En el fons això delata la molèstia instintiva que genera el que no és dels teus, quan des del punt de vista de la diversitat és molt saludable que hi hagi com més gammes i matisos millor. Em costa poc empatitzar amb els que tenen dubtes, perquè el dubte és enriquidor i complementari de les certeses. L’exercici de pensar junts pot provocar que el que dubtava guanyi seguretats i el que li ha transmès fermesa es quedi amb alguns dubtes. Compartir de debò no és només un exercici de tolerància, que pot semblar un gest o esforç nostre, sinó d’assumpció que no estem sols, que hem vingut aquí a conviure, i tot esforç per mirar l’altre, posar-se a la seva pell, entendre’l i mirar de convence’l suposa acceptar que potser acabaràs sent el convençut. I sobretot que per l’altre, l’altre ets tu.
