Publicitat
Publicitat

Barcelona dibuixa les línies per combatre la situació d’emergència habitacional i garantir l’accés a l’habitatge

L’Ajuntament ha presentat el nou Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona, que pretén establir les bases d’un nou model d’habitatge per a la ciutat durant la pròxima dècada

Decidits a posar fre a una situació que ja fa massa temps que està sobre la taula, l’Ajuntament de Barcelona ha presentat els eixos sobre els quals vol treballar per evitar que es produeixin més situacions d’emergència habitacional, que en els pitjors casos acaben desembocant en desnonaments.

La presentació d’aquests eixos de treball formen part del nou Pla per al Dret a l’Habitatge que ha realitzat l’Ajuntament de Barcelona i que pretén ser la guia a seguir en polítiques d’habitatge durant la següent dècada en l’àmbit municipal.

El pla no només aborda la situació d’emergència habitacional que viu la ciutat actualment, sinó que també dóna resposta a les problemàtiques que dificulten l’accés a l’habitatge, com la mobilització de pisos buits. Tot plegat permet dibuixar un canvi de model a partir de mesures concretes que trenqui amb el model cíclic de la bombolla immobiliària.

La manera com el govern municipal vol aconseguir aquest canvi de model és doble: d’una banda pretén atendre la problemàtica actual, reforçant el procés d’atenció i mediació de les famílies que estan en risc de perdre l’habitatge, i de l’altra, vol tractar el problema amb una mirada a un futur no gaire llunyà i atenent nous fenòmens que poden fer agreujar la situació. L’augment de la diferència entre sous i el cost del lloguer de l’habitatge és només un d’aquests fenòmens que comença a preocupar perquè es preveu que anirà augmentant a llarg termini.

La voluntat de l’Ajuntament és que aquest nou pla sigui una eina que garanteixi la funció social de l’habitatge, perquè s’entengui l’habitatge no com un bé material o un negoci, sinó com un dret social i un servei públic.

59 mesures concretes

El nou Pla per al Dret a l’Habitatge s’estructura a partir de 7 reptes en matèria d’habitatge que es considera que ha d’aconseguir la ciutat. A partir d’aquests reptes, es plantegen 59 actuacions concretes agrupades en 4 línies d’actuació, i sempre amb la defensa del dret a l’habitatge com a premissa fonamental.

El pressupost per afrontar aquestes actuacions és de 2.793 milions d’euros, dels quals l’Ajuntament n’aportarà directament 1.666 milions. La despesa suposa un increment del 77% respecte a la mitjana anual invertida en habitatge en l’últim pla d’habitatge del període 2008-2015.

El pla vol tenir molt en compte aspectes que havien quedat més oblidats en els plans d’habitatge anteriors, com són la participació ciutadana o la realitat de cada districte. L’objectiu és que el nou pla enfoqui la realitat en matèria d’habitatge des d’un punt de vista més social i pròxim, que serveixi per identificar les principals virtuts i mancances de cada districte, i així abordar aquestes mancances de la manera més efectiva possible. En aquest sentit, s’han organitzat 21 trobades (dues a cada districte i una a nivell de tota la ciutat) per conèixer de primera mà els problemes que detectaven els veïns i veïnes en relació a l’habitatge.

A més, el pla inclou un annex on concreta diverses actuacions imprescindibles per garantir el dret a l’habitatge de qualitat a la ciutat i que són competència d’altres administracions públiques. Aquestes actuacions permetrien abordar problemes com la gentrificació, la pujada del preu del lloguer o la substitució d’habitatges residencials per pisos turístics.

ELS 7 REPTES DEL NOU PLA PEL DRET A L’HABITATGE DE BARCELONA:

  1. Reforçar la mediació i els ajuts per pagar el lloguer. Prevenir les situacions de risc de pèrdua d’habitatge mitjançant mecanismes que ajudin a garantir el dret a l’habitatge per a tothom.
  2. Protegir els veïns i evitar la substitució d’habitatge. Combatre la pressió del turisme i altres usos no residencials perquè no es produeixi un increment del preu de l’habitatge i una reducció dels habitatges disponibles.
  3. Incrementar el parc públic d’habitatge. Donar resposta a la població que no pot accedir al mercat lliure oferint nou habitatge públic, especialment de lloguer.
  4. Mobilitzar el parc privat cap a l’habitatge assequible. Evitar la concentració de població en situació de vulnerabilitat en determinades zones i equilibrar l’habitatge assequible entre els barris.
  5. Reforçar el manteniment i rehabilitació de les zones més pobres. Centrar els ajuts públics en la població amb menys recursos i en les àrees més degradades.
  6. Garantir que l’habitatge compleix una funció social i amb uns criteris de conservació adequats. Vetllar perquè cada habitatge aporti les necessitats habitacionals i evitar habitatges desocupats de manera permanent i injustificada o habitatges sobreocupats.
  7. Preparar la ciutat per a l’envelliment de la població. Garantir que les persones grans puguin allargar al màxim l’estada casa seva, davant del fenomen demogràfic d’envelliment que afrontem.

PRINCIPALS FENÒMENS DE LA SITUACIÓ DE L’HABITATGE A BARCELONA ACTUALMENT

La pressió turística

El mercat immobiliari de Barcelona està exercint una forta pressió per incorporar altres usos més lucratius, especialment el turisme, pisos de luxe o la substitució de residents per a població amb rendes més altes. A Barcelona hi ha 9.606 habitatges d’ús turístic legals i s’estima que 6.275 més d’il∙legals, un 40%. En alguns barris com ara la Dreta de l’Eixample i la Vila Olímpica representen més d’un 25% del total d’habitatges en lloguer i superen el 14% en 6 barris més (Sagrada família, Poble-sec, Diagonal Mar i el Front Marítim, l’Antiga Esquerra de l’Eixample, el Poblenou, i el Parc i la Llacuna del Poblenou). Aquests habitatges estableixen una forta competència especialment en relació a l’habitatge de lloguer per a l’ús de primera residència. Per regular aquesta dinàmica, el Pla d’Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) delimita aquelles àrees on hi ha més pressió, prohibeix que cap establiment substitueixi l’ús d’habitatge i fixa el creixement zero d’habitatges d’ús turístic en el conjunt total de la ciutat.

L’elevada exclusió residencial

Des del 2007, l’augment de l’atur, la precarietat laboral i la caiguda dels ingressos de les llars han provocat un procés de reducció de la renda mitjana de les llars i un increment del pes de població amb rendes baixes i molt baixes. Com a conseqüència, han augmentat les dificultats per accedir a un habitatge i mantenir els seus. Alhora s’ha produït un increment de les situacions de pobresa energètica que es deuen bàsicament a 4 grans factors: l’existència d’un parc anterior a les regulacions que garanteixen el correcte aïllament tèrmic dels pisos; el descens de la renda mensual de les llars; l’alt cost de l’habitatge, i uns preus bàsics dels subministraments massa elevats per a moltes llars treballadores. Cal destacar que als barris amb una renda més baixa és on es fa un esforç més gran per pagar l’habitatge.

La ciutat envelleix

Barcelona envelleix. La població de gent gran a Barcelona ha passat del 13,3% del 1981 al 20,8% de l’any 2011. Els districtes amb més població de 65 anys són les Corts (25%) i Horta-Guinardó i Nou Barris (24%) i els que en tenen menys Ciutat Vella (14%) i Sants-Montjuïc i Sant Martí (20%). Cal destacar que una quarta part de les persones de 65 anys o més viuen soles (tres quartes parts de les quals són dones) i que la gent gran té uns ingressos inferiors a la resta de la població a causa, principalment, de la progressiva sortida del mercat de treball. A més, es preveu que el procés d’envelliment de la població continuï els pròxims anys.

NOUS MECANISMES PER EVITAR QUE ES VULNERI EL DRET FONAMENTAL D'ACCÉS A L'HABITATGE

L’habitatge és un dret fonamental i cal vetllar perquè no es vulneri. L’Ajuntament de Barcelona com a institució municipal ha assumit la responsabilitat de vetllar perquè els veïns i veïnes de la ciutat es puguin quedar als seus habitatges i no hagin de marxar a un altre barri o un altre poble o ciutat. Per això, atén especialment els residents que pateixen situacions de pressió per abandonar els habitatges, que poden arribar fins a l’assetjament immobiliari; i té especial cura a l’hora d’establir mecanismes que permetin incidir en el preu de l’habitatge.

El nou Pla per al Dret a l’Habitatge a Barcelona és el principal instrument que ha de permetre preservar el dret a l’habitatge tant a curt com a llarg termini. Preveu actuar en tres eixos: facilitar la detecció de casos i posar en marxa els mecanismes protectors de la llei del dret a l’habitatge, fer-ne seguiment per evitar els perjudicis detectats i aplicar el protocol municipal existent en els casos en què les pràctiques puguin constituir un delicte. Per millorar l’eficiència de les accions, la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER) està realitzant una sistematització i informatització dels expedients per implantar un procediment sancionador per assetjament immobiliari.

1.000 habitatges públics nous cada any

La garantia de l’accés a l’habitatge de l’Ajuntament passa per tenir un parc públic d’habitatge potent, que permeti donar resposta a les necessitats de tots els ciutadans que no puguin disposar d’un habitatge amb condicions, i en especial a determinats col·lectius com la gent gran, els joves o les famílies amb les rendes més baixes.

El pla marca com a objectiu que Barcelona hauria de disposar l’any 2027 d’un parc mínim del 15% dels habitatges principals destinat a polítiques socials, cosa que correspondria a prop de 100.000 habitatges públics. Per fer-ho, el ritme de construcció d’edificis nous per al lloguer social passa de 200 a 1.000 anualment.

L’Ajuntament vol garantir també la bona gestió dels habitatges públics pel que fa al seu estat de conservació, a l’adequació del parc a les condicions d’accessibilitat i eficiència energètica, i al seu ús social i al correcte ús per part de les persones usuàries. Per aconseguir-ho, s’impulsaran censos periòdics i programes de manteniment preventiu dels edificis d’habitatges de titularitat municipal. En concret, està previst que es realitzin censos del parc d’habitatge públic com a mínim cada cinc anys, en els quals es revisi l’estat de conservació, les millores que cal realitzar i l’estat d’ús.

Més continguts de