BarcelonaUna de les preguntes que un pot fer-se abans d’assistir a un concert de Bobby McFerrin és si el seu estil tan personal i intransferible, farcit de virtuosisme vocal, pot ser una limitació creativa. En els seus concerts acostuma a regar cada peça amb improvisacions de scats extrems, com si no pogués escapar de l’intèrpret amb certa incontinència que ell mateix ha creat des de fa tres dècades. Per sort, tal com es va comprovar al Grec, amb 64 anys encara té cintura, ambició i sentit de l’humor per evitar que ni la seva tècnica aclaparadora ni el pes de l’èxit d’aquell Don’t worry, be happy ofeguin qualsevol intent de reinvenció personal.
Davant d’una audiència entregada, McFerrin va presentar un repertori basat en Spirityouall, un nou projecte amb el suport d’un sextet que li permet explorar la seva cara més mística i assossegada a través de la recreació lliure de temes de blues, funk, gòspel i cançó americana. El vocalista de Manhattan va dirigir un concert que va transitar de forma dinàmica pels ritmes folk de Can’t find my way home (de Steve Winwood), els cants contagiosos de Whole world -en què va convidar el públic a participar-, els espirituals americans endolcits com Everytime I feel the spirit i els ritmes funk amb missatge social com Woe, que li van permetre arriscar amb l’harmonia i els scats. McFerrin se’n va sortir amb la destresa i la serenor de qui se sap expert. Aquest mateix aplom li va permetre, al final, disfrutar d’una roda d’intervencions individuals dels seus músics, com un mestre que recull els fruits de tota una vida.
