A ritme d’illa

Menorca és una illa de dues velocitats: tranquil·la els mesos freds i agitada els càlids, especialment mentre dura la canícula. Aquest canvi de ritme, propi de destinacions turístiques mediterrànies, adopta a l’illa balear un caràcter més disruptiu. Del blanc al negre, o al revés. El cert és que a Menorca l’escala de grisos no acostuma a desplegar-se. És en essència una illa de contrastos. Ho confirma l’ADN geològic, que dibuixa dues meitats -nord i sud- amb poques semblances entre elles; també l’ús que es fa del territori, amb un interior rural i una costa bolcada en el turisme, i, fins i tot, l’organització administrativa bicèfala, amb dues ciutats -Maó i Ciutadella- que ufanegen de ser pols oposats.

Aquests contrastos modelen el caràcter de qui hi viu i també, esclar, el ritme de qui hi treballa. Una de les professions que més s’adapten a aquesta singular dinàmica és la de músic. Bé, en realitat, qualsevol de les professions que orbiten al voltant del preeminent sector serveis. Els músics, com els cuiners, cambrers i agents de viatges, per posar tres exemples il·lustratius, poden dir allò de “com més festa és, més feina tenim”.

El cantant i baixista Joe Mina -nom artístic de José López- ho té clar: “Aguantar l’hivern és difícil, per això hem de treballar fins a rebentar a l’estiu”. Per a ell i la seva germana, Carmen López, la temporada comença al maig i acaba a l’octubre, si bé el període més “estressant” és el que va de mitjans de juny a mitjans de setembre. “Podem fer entre 160 i 170 bolos”, apunten. Un volum de feina que els obliga a tenir només un dia lliure cada dues setmanes -“i al juny ni tan sols hem tingut això”, comenta el Joe-. Junts tenen el duet Star People i actuen en diferents hotels de l’illa i també a Son Martorellet, una finca de Ferreries que programa espectacles eqüestres dues vegades a la setmana.

Un ‘infern’ que no canvien per res

Amb ells hi ha Pedro Sánchez, veu i guitarra de diverses formacions musicals com The Other Side -una banda d’homenatge a Pink Floyd-, Motorbreath o The Blue Jays. “Vaig començar a fer hotels l’any 2007 i et puc assegurar que és un món que no havia vist mai abans; en realitat, és com un submón, com una Menorca infernal”, diu mig somrient. No triga ni un minut a refer-se. Bromejava -a mitges-. “A l’agost sempre tinc una crisi, però en realitat no canviaria aquest ofici per res del món”, afirma, ara sí, amb un posat més seriós.

Tots tres tenen, com a mínim, una actuació per dia. Sempre en la franja nocturna. Alguna vegada, fins i tot, se’ls han solapat dues contractacions. I en aquests casos han de fer malabarismes perquè tot quadri. “Fa uns dies vaig haver de sortir corrent després d’un bolo amb The Other Side a Líthica [es refereix a les Pedreres de s’Hostal, a Ciutadella] per arribar a una boda; i gràcies que els companys ja ho havien muntat tot i va ser arribar i agafar el micròfon!”, explica el Pedro.

I és que cada concert requereix una estona de feina prèvia. El més aconsellable, asseguren, és no deixar gairebé res a criteri de l’hotel o el bar que els contracta. “Després d’algunes sorpreses ja no t’arrisques amb l’equip de so, només amb la il·luminació”, expliquen. Perquè tot vagi rodat acostumen a arribar-hi una hora abans. Quan ho tenen tot enllestit és l’hora de passar pel camerino, o similar, per arreglar-se abans de sortir a l’escenari. I aquí comença una nova aventura. “La falta de respecte cap a la nostra professió és cada dia que passa més evident”, denuncia Carmen López. L’any que ve farà 25 anys que canta en hotels i “mai com ara” havia experimentat un tracte tan mancat de professionalitat. Si bé, matisa, “hi ha de tot, hi ha llocs on ets un número i llocs on ets una artista”.

Desvestir-se darrere una bardissa

El component vocacional que caracteritza aquesta professió explica determinats sacrificis, però tot té un límit. “Pot passar que no tinguis un mirall, però el que no pot ser és que no tinguis un espai amb un mínim de privacitat per poder canviar-te de roba”, lamenta quan recorda el desagradable moment que va passar aquest estiu quan es va veure obligada a desvestir-se darrere d’una bardissa, a uns metres d’una parella que sopava i d’uns nens que se la miraven descaradament. “Necessitem uns mínims per poder treballar en condicions”, es queixa. Qui parla ara és Orlando Schmidt, cantant de les Antilles Holandeses i resident a Menorca des del 2005. “Quan vaig arribar a Espanya fa 17 anys tot era molt diferent: el nivell era més alt, els llocs estaven més preparats, pagaven millor... Ara els costa donar-te un got d’aigua”, exemplifica.

El principal enemic, però, el tenen a casa. Des de fa un temps proliferen les formacions que cobren preus irrisoris per actuació, amb les conseqüències que això comporta per a la gent que s’hi dedica professionalment. “Hi ha trios que cobren 50 o 60 euros per concert, que ho fan per necessitat o perquè són amateurs, i això ens fa molt de mal”, assenyala l’Orlando, que, d’altra banda, té molt clar que no entrarà en aquesta guerra de preus. Ni ell, ni el Joe, ni la Carmen, ni tampoc el Pedro. Tots quatre han fet de la música la seva professió i no estan disposats a malbaratar-ho. Uns contractats a través d’una agència i altres com a autònoms, tots quatre són conscients que per fer de la música la seva forma de vida han de fer-se valer. Més encara en una illa de dues velocitats que a l’hivern descansa per poder pair els excessos de l’estiu.

“Canta’n una de la Pantoja, sisplau!”

Treballar de cara al públic no sempre és agraït. Si bé és cert que els bons moments són majoritaris, també ho és que de tant en tant toca viure alguna situació incòmoda. “En general gaudim dalt de l’escenari: toquem la música que ens agrada i ho fem amb amics”, explica Pedro Sánchez. Però la comunió amb el públic de vegades falla. “Els més exigents són els espanyols”, comenta Joe Mina. La resta el secunden. “Nosaltres fem un repertori de soul, blues, pop i també clàssic, i les lletres són majoritàriament en anglès, i hem hagut de sentir més d’una i dues vegades el típic « en español, en español »”. “A mi -afegeix el Pedro- em van arribar a demanar que en cantés una de la Pantoja i els vaig dir: «Però m’heu vist?»”. A l’hora de fer balanç, però, es queden amb els bons moments. “Un dia vaig haver de tancar els ulls per no veure una dona que plorava de l’emoció”, explica el Joe.

L’aire condicionat, l’enemic número u

La de músic és una professió exigent. Cantar cada nit i estar al 100% és una combinació complicada, gairebé impossible. La veu és, sens dubte, un dels instruments més delicats i requereix algunes atencions específiques. La primera és fugir dels aires condicionats. “Són l’enemic número u dels músics”, adverteix el cantant i baixista Joe Mina. No és l’únic. Per prevenció, Carmen López pren cada nit una combinació d’equinàcia i pròpolis i també fa gàrgares d’àloe vera amb llimona. Diu que fa temps que evita els fàrmacs per combatre l’afonia o el mal de coll. “Hi ha alternatives més saludables”, assenyala.