El patriarca Feliu Pocapena ja sabia que els dilluns no podia esperar res de bo dins la seva nevera de la casa d’estiueig de l’Empordà. Per això, quan després de capbussar-se a la piscina li va venir de gust prendre’s un suc de gerds, es va acostar al frigorífic armat de precaució extrema. Quan va obrir la porta de l’electrodomèstic, es va tranquil·litzar quan va descobrir que a dins només hi havia el seu fill, l’hereu Elies Pocapena, amb un maletí de pell de serp.
-Hola, pare -va saludar l’hereu-. Disculpa que m’hagi ficat aquí, entre les salses prefabricades, però és que necessitava parlar amb tu i no hi havia manera de trobar-te. Deus tenir poca cobertura, o potser és que no pagues el telèfon.
-No passa res, fill -va contestar, pacient, en Feliu Pocapena-. He trobat coses molt pitjors que tu dins aquesta nevera últimament. El que em sap greu és que t’has tacat el vestit amb salsa Perrins.
-Pare, és que sempre t’ho he dit. La salsa Perrins no s’ha de guardar a la nevera, sinó al rebost. Sembla mentida.
-Com vols que la guardi al rebost amb aquesta calor? Es faria malbé. A l’estiu, la salsa Perrins, a la nevera.
-Que no, pare.
-Que sí, fill.
-Que no, que això era a la teva època, durant la postguerra. Ara és una altra cosa.
-Vols sortir d’una vegada d’aquí dintre, Elies? Em fas patir.
L’hereu va obeir l’ordre paternal i es va posar dempeus d’un salt, desplegant el mateix llençol de lliures pocapeneses que havia presentat abans a l’àvia Mercè.
- Alehop -va dir, amb el seu somriure dels anys vuitanta-. Aquí tens la pasta, papa. Amb això arreglarem tots els nostres problemes, ja ho veuràs.
El patriarca Feliu Pocapena va examinar els bitllets amb la imatge de Floquet de Neu i dels establiments de coques de la Rambla, a una cara i a l’altra. Eren òbviament falsos, però el seu tacte cruixent li va fer venir la nostàlgia dels bons temps, quan a la comissió d’Urbanisme desfilaven els feixos de papers de deu mil pessetes en quantitats escandaloses. El bo d’en Feliu es va entendrir:
-El professor de ioga de la teva mare m’ha dit que el meu animal interior és una medusa -i se li va escapar una llagrimeta.
-És possible -va confirmar el fill, sense donar-hi importància-. Tinc un conegut que ha posat un viver de llimacs, perquè diu que aviat seran la base de la nostra alimentació i s’hi podrà especular -es va interrompre-. Però no divaguem, papa: la tata m’ha dit que em donarà els diners després de consultar-ho amb el fantasma de l’avi. Estic segur que anirà bé, i que no tan sols arreglarem els teus problemes i els meus, sinó que aviat podrem cantar al·leluia!
