Carles Guerra: “Hem de recuperar el debat sobre què és la societat civil”

BarcelonaCarles Guerra (Amposta, 1965) és el primer director de la Fundació Antoni Tàpies nomenat després de la mort de l’artista i també el primer sorgit d’un concurs. Hi arriba amb l’objectiu de fer-ne una potent plataforma artística i social.

Abans de la Fundació Antoni Tàpies, va ser el director de La Virreina Centre de la Imatge i va ser conservador en cap del Macba. Què diferencia les tres institucions?

Són tres espais molt diferenciats. L’exercici de La Virreina va ser tornar un espai a la ciutadania i al sector, i fer un programació focalitzada en problemes a l’entorn de la imatge, amb exposicions com Antifotoperiodisme, les dedicades a la Ramblai fins i tot 1979. Monuments a instants radicals. Allà vaig aprendre que la ciutat és un recurs, que Barcelona et dóna molt material per generar temes i debats. Quan vaig arribar al Macba em vaig trobar un director com Bartomeu Marí, que tenia marcada una línia, i vaig intentar adaptar-m’hi. El que m’ha inclinat a treballar a la Fundació Tàpies ha sigut que la institució està en un punt en què cal modelar-la. Cal programar, però és urgent acabar de construir-la perquè hem de preparar-la per passar de ser una institució subsidiada a ser una institució participada. Cal afegir-li mecanismes que ens portin socis, amics, col·laboradors, que no només han d’aportar capital econòmic sinó també legitimitat social.

¿A la Fundació Antoni Tàpies reprendrà les problemàtiques a l’entorn de la imatge que va abordar a La Virreina?

La problemàtica de la imatge a La Virreina era la de la societat civil: la fotografia és on es capten els conflictes i els problemes i la història d’una societat. Ara hem de recuperar el debat sobre què és la societat civil, eixamplar aquesta noció tan restrictiva segons la qual només la formen un grup de persones amb capital econòmic suficient per tenir el dret d’intervenir en les institucions culturals que creen la identitat de la ciutat. Hem de començar a entendre que societat civil és tot aquell que representa un cert model de fer funcionar la ciutat. Barcelona ara té la tendència a pensar que l’únic que és productiu és atreure com més turisme millor. No pot ser que els únics que tinguin dret a reclamar que formen la societat civil són els que mouen el capital. La gent som portadors d’uns altres capitals i valors.

¿Un centre d’art també ha de ser una plataforma política?

A mi m’agrada treballar en institucions perquè és una altra manera de fer política. És l’oportunitat de fer política per altres vies.

Quina missió té avui una institució com la Fundació Tàpies?

Hem de posar-nos al dia pel que fa a aquesta extraordinària capacitat d’organització de la societat que fa que les institucions ja no siguin fars. No es tracta de portar la creativitat del carrer aquí dins, sinó de dialogar-hi. Tens el doble compromís d’entendre el que passa i a la vegada constituir un pou d’excepcionalitat, de marcar alternatives. Hem de dialogar amb la societat perquè està plena de conflictes i jo els interpreto com a escoles. Hem de positivar els conflictes que Barcelona alimenta i fer-ne motius de debat, aprenentatge i escola. M’agradaria que el procés de definició de la missió del centre estigués obert a usuaris de la fundació, que no fos una reflexió únicament meva sinó col·lectiva. Això seria com un contracte programa.

¿La nova línia que s’obri al Macba amb el nou director el marcarà?

Totes les institucions hem d’entendre quin paper ens donem en aquesta Barcelona que està immersa en un canvi. No només perquè hagi guanyat Barcelona en Comú, sinó perquè és un canvi que ve de la societat i és independent dels partits polítics. Podríem continuar tenint Convergència i aquesta societat seguiria canviant. El MNAC i el Macba haurien de representar una idea d’una identitat nacional d’un país que no està reconegut com a nació. El Macba, a més, ha de representar una identitat urbana i metropolitana. A la fundació li correspon un paper intermedi: som una institució associada al nom de Tàpies, i això ens dóna un caràcter en la història de l’art català modern i contemporani, però a la vegada té l’obligació de fer servir la cultura per recordar certes nocions de justícia social, el paper de la ciutat i la història recent.

Com té previst abordar la figura d’Antoni Tàpies?

Seria essencial presentar la seva obra com un treball que genera una recerca sobre una modernitat perifèrica. Però que, no obstant això, desafia l’homogeneïtzació del cosmopolitisme i, tot que dialoga amb la internacionalitat, conserva trets peculiars i locals de la seva història. Necessitem activar la recerca: tenim l’oportunitat de tenir el patrimoni de l’artista i de ser artífexs del discurs sobre la seva obra. Necessitem discursos sobre la modernitat des de perspectives situades, locals, no des de perspectives genèriques i falsament cosmopolites. Les presentacions de la seva obra a la fundació han de fer pensar que enlloc es pot veure Tàpies com aquí.