BarcelonaLa veu de la barcelonina Carme Canela s’ha escampat per clubs de jazz i envelats des de fa tres dècades. Forma part de la generació que va viure i va cantar en la Barcelona del Gato Pérez, l’home que li va dedicar la cançó Granito de sal. “ La voz de una niña de ron y de caramelo / que baja del barrio donde las calles trepan ”, així descrivia l’heroi de la rumba aquesta cantant del Poble-sec. Carme Canela ha cantat sovint Granito de sal en els diferents concerts d’homenatge que s’han fet a Gato Pérez des que va morir l’any 1990. “La fèiem més bolero txa-txa-txa”, recorda ella. Ara l’ha tornat a cantar en un disc titulat precisament Granito de sal (Fresh Sound Records, 2014). “L’he portat al meu terreny i ha quedat més recollida i tendra”, diu Carme Canela, que demà la cantarà al Jamboree (20 i 22 h) amb el trio de Joan Monné.
De Serrat a Frank Zappa
La cançó de Gato Pérez trasllada Carme Canela a la joventut, quan cantava “en una orquestra de patxanga i portava cintes de casset a la Cova del Drac” perquè la deixessin cantar. La mateixa tendresa amara les altres cançons del disc, totes amb nom de dona i totes vinculades a la seva educació musical. “És una selecció molt personal”, diu. I això explica que interpreti composicions tan diferents com ara Marta, de Joan Manuel Serrat, Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, Julia, dels Beatles, i Lucille, de Frank Zappa. “A casa meva quan era petita sonava Serrat, i jo tenia uns discos dels Beatles i de Jimi Hendrix, i d’aquí vaig arribar a Frank Zappa. Per als de la meva generació, Zappa era com un déu”, assegura. En aquest repertori tan heterogeni, que també inclou El testament d’Amèlia, la unitat la dóna la manera d’interpretar, “molt despullada”, tant d’ella com del trio de Monné. “Fa molts anys que ens coneixem i que toquem”, diu. De fet, com és habitual en el jazz (i poc freqüent en el pop), les cançons han rodat fora en directe abans d’enregistrar-les. “El disc deixa constància del que hem fet últimament amb el trio”, explica.
