M’he llegit -en dues tardes- una biografia excepcional: Carmel d’Ascó ( Col·lecció Daliner ), de Xavier Garcia. La vida d’un homenot d’Ascó anomenat Carmel Biarnés i Biarnés (Ascó, 1928-1992), periodista autodidacte, historiador, folklorista i moltes coses més, que des del seu despatxet de sobre la farmàcia familiar va convertir-se en cronista pioner: es va posar a parlar (amb gran empenta a partir del 1967) de casa seva, de les Terres de l’Ebre, quan pràcticament ningú fins aleshores ho havia fet. I no tan sols això, en la seva voluntat i capacitat renaixentista, Carmel d’Ascó, aquell noi que a vegades també feia de pagès, va proposar-se tornar a lligar els caps d’un fil històric que s’havia trencat. Ho va fer de la següent manera: amb una càmera de fotos i inundant d’articles els diaris i revistes amb una muntanya ingent de petites biografies, paisatges, històries de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Priorat que anava extraient de la família, amics, coneguts, per la simple raó que aquell remenador incansable de restes arqueològiques i documents -en definitiva, artista, pagès i escriptor- havia decidit fer emergir, a través de la veu popular i la seva tossuderia, la voluntat de presència d’aquell tros de Catalunya oblidat.
A Barcelona no entenien res. La Catalunya Nova, com l’anomenava Carmel d’Ascó, havia sigut definida per prestigiosos escriptors viatgers com Josep Pla com “un misteri total”. Als anys seixanta, els confins catalans ebrencs, com bé explica Garcia en la biografia, “continuaven sent terra ignota, vista des de Barcelona, i no cal dir del règim franquista, com una terra de bàrbars (moros, sarraïns, moriscos) que costà Déu i ajuda domesticar”. Pioner de la historiografia local, de la supervivència comarcal i de la resistència catalana, el periodisme que Carmel va exercir era carmelità, com diu Garcia, és a dir, com els indis: “Peus nus sobre la terra sagrada”. Que el lector no s’enganyi. Això és periodisme del bo, periodisme viscut, caminat, barreja de safari casolà i de reporterisme costumista, com s’explica en el llibre. Sense perdre de vista que pràcticament ningú fins llavors s’havia atrevit a parlar de les Terres de l’Ebre.
Entaforat en el despatxet, Carmel d’Ascó va investigar i divulgar la cultura de la Ribera d’Ebre amb la passió abnegada que només tenen els que estimen la seva gent i el seu poble a ulls clucs. És la història corprenedora d’un d’aquells solitaris locals que, en el seu cas, sense exagerar, van aguantar en solitari l’edifici de la catalanitat en aquestes terres bandejades per la història, o com diria Perucho, “desemparades”. Un producte humà específic, de netedat espiritual contrastada (era molt creient), que va esdevenir mític el 1970 quan, davant l’anunci que Fecsa construiria la central nuclear d’Ascó, el biografiat va publicar un article sonat a El Correo Catalán titulat El cuento de la lechera, en què el bruixot d’Ascó advertia que la loteria energètica d’aquells anys només se la repartirien uns quants, que el conreu de la terra aniria agonitzant i que se l’acabaria substituint de manera implacable pel conreu de quilowatts. La va clavar, sobretot perquè el càntir de la lletera es va trencar i a Ascó només hi van quedar uns quants diners, pocs, i residus, molts, com a saldo desequilibrant del negoci. Com exclamava la germana de Biarnés, típica mostra del periodisme caminat que dèiem: “Los diners de la nuclear mos van fer més mal que la guerra”. Més enllà de l’heroica epopeia d’enfrontar-se als “monstres d’acer i ciment” descrita en el llibre, la biografia d’aquest homenot demostra un altre fet, encara més impressionant: més enllà de centrals nuclears i desequilibris nord-sud, el franquisme no va ser capaç, o no va trobar la manera, de lluitar contra aquest tipus irreductible. Es van veure incapaços de contenir la seva allau de missatges i, en aquest aspecte, van perdre la guerra, potser la més important.
Aquesta lluita imparable de Carmel Biarnés porta intrínseca una gran veritat, tan autèntica i vertadera que el seu nom ha acabat sent indissociable del nom del poble. Segurament això ve de quan a finals dels anys setanta anava pel país armat amb un retolador i es dedicava a marcar els cartells electorals escrits en castellà amb un vistós “En català, si us plau!” seguit de la firma “Carmel d’Ascó!”, com si el nom identifiqués el poble o, en certa manera el representés.
