A través del compte de Twitter d’en Kim Aulet, @elsomatent, he conegut la #viaclaver. Es tracta d’una proposta segons la qual els partits independentistes catalans no haurien de presentar-se a les eleccions generals. Arguments? 1) Com que es tracta de trencar, trencament. I, de passada, s’envia un missatge prou clar als votants i al món. 2) Ser al Congrés no aporta res a nivell nacional i legitima un estat del qual es vol desconnectar. 3) Faria triar uns quants entre BCN i Madrid. Textualment llegim: “La #viaclaver posa en problemes seriosos Duran i els seus amics de lobi que encara parasiten UDC. Què cal fer? Continuar constituïts com a lobi de les elèctriques a Madrid i fer de catalanista el cap de setmana deixarà de ser una opció”. A part, serviria perquè “l’independentisme que no creu que CDC en formi part hauria de callar per sempre o modificar les seves teories paranoiques bàsiques”. I 4) Si l’independentisme s’abstingués a les generals, la participació no passaria del 30%, la qual cosa posaria “en qüestió la validesa democràtica dels resultats a Catalunya”.
Radical? Molt. A favor? No ho sé. En contra? Tampoc. Tot i no estar d’acord amb algunes fixacions personals (bàsicament crec que no calen), tinc tants arguments a favor de la proposta com en contra (i viceversa). Però, sobretot, per al meu gust planteja un tema de debat molt interessant sobre la radicalitat. Se m’entendrà la metàfora i el que vull dir exactament, oi, si expresso que fa més mal (a qui ha de fer mal) una radicalitat amb americana que amb jersei de llana? I que les dues unides són imbatibles. Doncs això.
