Fa quatre dies semblava que havíem de morir tots (i totes). Al Clínic de Barcelona hi havia no-sé-quanta gent aïllada i cada dia teníem no-sé-quants casos sospitosos. Teníem informació al minut de cada avió que arribava a l’aeroport per si hi viatjava algú amb unes dècimes de febre. I si un passatger esternudava, ja teníem portada o titular d’obertura: “El virus ja és aquí, les dones i els nens (i les nenes) primer”. I sí, efectivament, vam patir un virus, però no va ser l’Ebola sinó la típica inflamació mediàtica que un dia se’n va tal com un dia va arribar. Va passar amb la grip A (per cert, encara hi ha llocs on tenen instal·lats els dispensadors amb aquell gel que et salvava la vida), amb allò de les vaques boges o amb tantes altres coses. I tots (i totes) vam convertir-nos en experts en el tema. I repetíem com lloros el que sentíem, que ho deia algú que ho havia sentit dir expressat per algú altre que ho havia llegit d’un que tenia un cunyat que tenia un veí d’un altre que es veu que hi entenia molt perquè tenia un conegut que llegia revistes mèdiques. Tot plegat un despropòsit.
I ara, què? ¿Ja no arriba cap avió amb algú que tingui febre? ¿Ja no arriba cap viatger que hagi estat en una de les zones de risc i li facin les proves? ¿El virus ha caigut a terra, ha fet patapam i s’ha trencat? ¿O continua havent-hi casos sospitosos, però com que no en parlem ja no són cap risc? Doncs perfecte, potser estem a punt de morir tots (i totes), però com que ho ignorem, som feliços. I ¿no és bonica la felicitat de la ignorància? Tant com el patiment de la hiperventilació mediàtica.
