[Acotació: benvolguts lectors, avui enfilem la recta final de la història dels Pocapena, que es tancarà el diumenge 31. El capítol d’avui, i els que queden, contaran la festa del setanta-cinquè aniversari del patriarca Feliu Pocapena i les seves conseqüències. Heu sigut vosaltres, lectors sempre amables, els que heu votat l’opció que aquesta celebració sigui “extremadament violenta”, i així serà. A l’autor potser li hauria agradat que els Pocapena tinguessin un altre final, perquè portem tot l’estiu en companyia d’aquests personatges i els havíem acabat agafant una certa estima. Però qui és l’autor per prendre decisions que escapen del seu determini? Sou vosaltres, lectors, els que teniu l’última paraula. I si des d’avui fins al dia que posem el punt final, sentiu cap mena de llàstima pels Pocapena, penseu que el destí és inexorable. Tot i que, ben mirat, la llàstima no és exactament el sentiment que es mereixen. Al cap i a la fi, encara podreu apostar pels possibles supervivents.]
La piscina de la casa d’estiueig de l’Empordà es veia llampant, radiant i lluminosa. El patriarca Feliu Pocapena no se’n sabia avenir. Va preguntar a la seva esposa:
-I això a què ve, Núria?
-Feliç aniversari, estimat -va respondre la matriarca Pocapena.
I només de pronunciar aquestes paraules, es va sentir un redoble de bombo, una traca i setze salves de pólvora, i tot just a continuació varen aparèixer tots els convidats a la festa, que s’amagaven rere la paret del jardí: l’hereu Elies amb un maletí ple de dòlars barcelonesos (o de lliures pocapeneses), la filla Marta amb una pancarta que deia “Visca la castració química voluntària”, l’alcalde del poble, la banda municipal (interpretant la tonada d’ El emigrante, d’acord amb la versió de Juanito Valderrama), el cos local de bombers i el dels Mossos, quaranta pescadors de palangre, trenta-quatre cambrers, trenta-vuit comissionistes i, per descomptat, el fabricant Jaume Deunhidó, el notari Pere Jaquehisom, la fiscal Esperança Segonselpreu i el farmacèutic Amadeu Niunacosanilaltra. Tancaven el seguici, perquè no hi faltés ningú, la filla Fàtima, amb cara de pocs amics, i la iaia Mercè Pocapena, amb una botella premium de ginebra Lobster’s.
-Quina meravella -va dir el patriarca Feliu Pocapena, agafant la mà de la seva dona amb una llagrimeta a la galta-. Gràcies, estimada.
-Tu t’ho mereixes tot -va respondre la matriarca Núria, amb un somriure entre innocent i malèvol-. I espera, que ara ve el millor.
Efectivament, enmig d’una gran lluminària, es van obrir les aigües de la piscina i va aparèixer la sorpresa final.
