¿S’enrecorda de quan va néixer el nou 9-N, oi? Aquí molts (i moltes) dels que ara se’l fan seu amb passió van dir que era un fracàs. A Madrit (concepte) directament se’n van enriure. I, al final, el monstre deforme s’ha convertit en un príncep blau que ha rebentat el furóncol i ara no para de sortir-ne pus. I esperi’s, perquè aquestes coses, per molta pomadeta que t’hi posis, saps com comencen però mai com acaben.
Dues setmanes després de l’esclat de l’abscés, els efectes col·laterals han estat: un cap militar parlant del 1898 i rectificant a corre-cuita, un bisbe en blanc i negre ficant-se on ningú l’ha cridat, un espectacle judicial que no supera el de Mickey Mouse sobre gel, Utrera Molina posant-se flamenc, una duquessa friqui recuperant la iconografia de quan El Cordobés feia d’“ espontáneo ” i la imprescindible folklòrica amb el mocador de fer farcells a punt per entrar a la presó. I tot això un 20 de novembre! No, no, el rei no va despullat, no. Porta una capa feta amb caspa.
Espanya cau a trossos. Hi mana un home gris i desbordat que ha deixat el dia a dia del govern a la comandant dels advocats de l’Estat, una tropa que han estudiat tant que no saben res de la vida, i a un perillós integrista religiós que usa la barreja de Torrente i Mister Bean amb fins polítics. I la resta del negociat, ni l’hi explico. Mentre tot estava controlat, semblava un estat competent. Quan el sistema ha estat sotmès a una mínima prova d’esforç, ha aparegut Ramón García fent les campanades de la Puerta del Sol. I els espanyols mirant-s’ho atònits esperant les eleccions per votar Podem. Fastuós.
