Antena 3 ha estrenat una sèrie els dilluns que, de tan dolenta, fa riure. És Transporter, una creació franco-canadenca sorgida arran de l’èxit de la saga de pel·lícules d’acció amb el mateix títol. Tracta d’un conductor mercenari molt selecte que porta mercaderies sense fer preguntes ni obrir els paquets. Té una mena de codi d’honor molt estricte en els seus protocols d’actuació. És una suma de James Bond, El coche fantástico i Bruce Lee. I la sèrie és tan dolenta i tòpica que l’únic motiu que et manté davant la pantalla és escarnir cadascuna de les frases, actituds i accions dels personatges. La protagonitza l’actor Chris Vance. Els espectadors de Prison Break l’identificaran de seguida. Com que l’actor està de bon veure es passa mig capítol amb la camisa descordada o fins i tot sense. Les dones entren en èxtasi en veure’l i ell té certa tendència a acostar-s’hi en excés, com per llançar-los l’alè a la cara. Això sí, les escenes de sexe sempre passen en fora de camp. Aquest conductor de luxe presumeix de no perdre mai la calma i fer sentències contundents en els moments més crítics. L’apunten amb una pistola i diu: “ La violencia no es necesaria ”. O es troba amb l’home que l’ha amenaçat per telèfon i li deixa anar: “ Está bien ponerle cara a la voz. Y aún mejor ponerle un pie en la cara ”. I un cop pronunciada la frase el deixa cruixit gràcies a un remolí de puntades i cops de puny, a velocitat accelerada, com si fos una ficció ninja. Les dones són unes bledes amb un desig permanent per allitar-se i el doblatge ha mantingut els renecs d’elles en francès: “ Oh! Megda! ”
Però Transporter en realitat existeix per nodrir-se dels diners que s’hi deixen les grans empreses d’automòbils per col·locar els seus models i destrossar la competència. En un capítol de quaranta-cinc minuts hi ha cinc persecucions de cotxes. El protagonista condueix un Audi impecable que ho resisteix tot: trompades, envestides, trets, salts... I sempre és el cotxe més ràpid i lluent. La filmació ja s’encarrega de mostrar molt bé el logotip de la marca. En canvi els models rivals mai atrapen el protagonista, cauen a trossos amb qualsevol cop, exhibeixen uns amortidors rígids i inútils i una capacitat de maniobra farragosa. En el primer episodi, Mercedes, Peugeot i Renault semblaven tartanes inservibles. Transporter no és més que un anunci de cotxes allargassat. I el pitjor de tot és que l’argument és tan pobre com el d’un espot de quaranta segons.
