Publicitat
Publicitat

‘Creepypasta’: així s’apodera internet de les nostres pors

És un nou gènere de llegendes urbanes construïdes en xarxa i que busquen la versemblança

L’any 1981, en algunes sales recreatives dels suburbis de Portland, a Oregon, va aparèixer un joc arcade que fins aleshores mai ningú havia vist. Es deia Polybius, i l’havia fabricat una empresa anomenada Sinneslöschen (en alemany, inhibició sensorial ). El joc va popularitzar-se molt de pressa, fins al punt de crear addicció en alguns dels jugadors. Els que hi van jugar més vegades explicaven que l’experiència era psicodèlica, amb patrons geomètrics i colors brillants a la pantalla. En molts d’ells es va començar a detectar efectes secundaris, incloent-hi amnèsia, malsons i insomni: segons es va saber després, aquests mals podrien no haver sigut accidentals, i operacions amagades al menú suggerien que les màquines s’havien dissenyat amb aquest propòsit. Entre pantalla i pantalla, hi van detectar missatges que deien coses com “Conforma’t”, “Honora l’apatia”, “No pensis”, “Rendeix-te” i “Mata’t”. A la nit, empleats de Sinneslöschen venien a recollir dades de les màquines. Finalment, la premsa local de Portland va fer-se ressò de la mort d’un jugador que va patir un atac epilèptic mentre jugava al Polybius. L’endemà treballadors de Sinneslöschen van retirar totes les màquines.

El misteri es construeix en grup

La realitat, però, és que aquell noi mai va morir. Perquè Polybius mai va existir. Aquesta és una de les històries més virals dins el gènere del creepypasta, un tipus de llegendes urbanes nascudes amb l’ADN d’internet i que se serveixen de tots els recursos que ofereix el mitjà per aconseguir fer les històries tan versemblants com sigui possible. A les xarxes, es poden trobar imatges i vídeos amb la suposada interfície del joc, creades per usuaris anònims que no busquen la fama: el seu objectiu és que la història s’estengui i arribi al màxim de gent possible, sense que se’n sàpiga l’autoria. D’aquí ve el terme creepypasta : creepy (horripilant) i copy-paste (copiar i enganxar).

El novel·lista Will Wiles, autor de Care of wooden floors i The way inn, escriu en un assaig a Aeon, titulat Creepypasta : “Avui en dia, en comptes de reunir-nos a explicar històries de por al voltant de la foguera, ens apleguem al voltant de la llum parpellejant del nostre ordinador. És tal la fam d’internet per les històries esgarrifoses, que les autèntiques llegendes urbanes s’han esgotat fa temps, i ara s’han de fabricar. El misteri ara es construeix en crowdsourcing ”.

Efectivament, les llegendes es creen ara de manera col·laborativa. Moltes neixen en portals com Reddit, 4chan i Creepypasta Wiki, on ja hi ha més de 12.000 entrades amb històries, fotografies i vídeos: “El creepypasta s’assembla al rumor: generalment es repeteix sense que se’n conegui el creador original, i és constantment modificat per moltes mans i existeix en moltes versions. Fins i tot els seus creadors podrien fer veure que el van sentir d’algú altre, o que se’l van trobar en algun altre lloc, i enfosqueixen l’autoria per ajudar a mantenir en suspensió la incredulitat. En el laberint d’enllaços morts que és internet, les reproduccions sense atribuir o mal atribuïdes es presten bé a l’horror: el creepypasta té l’aire misteriós d’haver sorgit del no-res”.

Aquest gènere, per tant, pot prendre nombroses formes: pot ser una llegenda urbana, una història de por, un GIF, un vídeo, una fotografia o una il·lustració. El que és important és que aconsegueixi esgarrifar l’internauta i arribi a escampar-se per la xarxa. I, de vegades, entrar també a mitjans més mainstream. Un dels que ho ha aconseguit amb més èxit és Slenderman, un personatge nascut al fòrum Something Awful de qui s’han acabat fent pel·lícules i videojocs molt populars. Slenderman és un home prim, extremadament alt i amb uns braços llargs, que segresta i traumatitza persones, especialment nens. De vegades també se’l retrata amb tentacles que li surten de l’esquena. Té la cara blanca i sense trets facials. En un programa de ràdio, la BBC va parlar de Slenderman com “el primer gran mite d’internet”. És un dels pocs creepypasta, a més, dels quals es coneix l’autoria: Erik Knudsen, àlies Victor Surge. En una entrevista al canal Radio 4 de la BBC, Surge va explicar que l’èxit d’aquest creepypasta era la seva mal·leabilitat: “La gent l’ha agafat i l’ha convertit en una imatge de totes les coses que li fan por o que no entén. Està manufacturat. Slenderman té el poder de manipular els equipaments electrònics, per exemple. Com ara una càmera: què passa si manipula alguna cosa i de sobte pot assassinar tot el que enfoca?”, planteja el seu creador. En definitiva, segons diu, aquest creepypasta és un personatge fabricat a mida per vehicular algunes de les nostres pors. “Slenderman intenta explicar el que és desconegut. I ho fa en situacions urbanes amb les quals tothom es pot identificar. És prou real per ser creïble”, conclou la conductora del reportatge de Radio 4.

Will Wiles, en el seu assaig, parla sobre un dels principals temes de què s’ocupa el creepypasta : la tecnologia: “Les trampes del segle XXI són interessants. Maquinari i programari corrupte, turmentat pels fantasmes inquiets d’usuaris anteriors; interactivitats malignes, ordinadors que reprogramen la gent, o la violació dels límits entre l’home i la màquina”. Wiles recull una història, Satellite images, allotjada a Creepypasta Wiki, d’aquest tipus: tracta sobre un home que després d’un accident de cotxe decideix tancar-se a casa i veure el món només a través de Google Maps. L’experiment li funciona, fins que una de les milers de cares borroses del satèl·lit comença a assetjar-lo en tots els carrers per on navega. Espantat, decideix no utilitzar Google Maps mai més. Tanca la pestanya a l’ordinador, però aleshores algú pica a la porta. A l’entrada, hi té una càmera per veure qui és. La noia que l’assetja a Google Maps és allà. A través de la pantalla, veu que mira fixament a la càmera, encara amb la cara borrosa. “El creepypasta és una manera d’aprendre què ens espanta en l’era d’internet”, conclou Wiles.

L’atmosfera és la clau

Per aquest escriptor, al cap i a la fi, l’horror efectiu té poc o res a veure amb el gore o la sang vessada: “«L’atmosfera és l’únic que importa», va escriure Lovecraft. L’últim criteri per a l’autenticitat és la creació d’una sensació determinada: que exciti, fins al punt més mundà, una resposta emocional particular, «una profunda sensació de por i de contacte amb les esferes i els poders desconeguts». El creepypasta representa una espècie de refinament industrialitzat d’aquest art. És un esforç en xarxa per esgarrifar-nos de la manera més eficient possible, amb el mínim de matèria estranya. Igual que la pornografia, té un únic propòsit: provocar una resposta particular”.

Aquest esforç és col·lectiu i, segons explica el professor Tom Peddit a Radio 4 de la BBC, més democràtic que mai. A Slenderman, per exemple, el descriu com una mostra del tancament de l’era que anomena “parèntesi de Gutenberg”, i que va des de la invenció de la impremta, passant per la societat de la informació, fins al retorn a les formes més primitives de narració, similars a la tradició oral i als contes explicats a la foguera, en què la mateixa història pot ser explicada, reinterpretada i redifosa per diversos narradors arreu del món, expandint-la i fent-la evolucionar amb el temps. Aquesta vegada, a la xarxa. Wiles ho descriu així: “Amb els seus rituals i experiències compartides, el creepypasta sembla més social que artístic. Les històries de por, al cap i a la fi, serveixen propòsits socials: ens ajuden a saber quines pors estan àmpliament presents i quines són idiosincràtiques, definint-nos com a societats i delineant-nos com a individus”. En definitiva, conclou, “en utilitzar internet per esgarrifar-nos per diversió, comencem a entendre les formes reals amb què la xarxa persegueix les nostres pors”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT