Creuzevault posa en pràctica la comèdia filosòfica

BarcelonaAlguns directors de festivals són molt llestos. N’hi ha que criden i gesticulen per posicionar-se ideològicament, com Olivier Py amb la seva amenaça de tancar el festival si guanyava el Front Nacional a Avinyó. Després irromp la realitat, que li obre un altre front amb la vaga dels treballadors anomenats intermitents.

Altres -posem com a exemple més pròxim Ramon Simó- armen amb gran discreció un rotund discurs polític. Les intencions estaven apuntades en el seu text de presentació del Grec 2014. Però la promesa d’agitació i debat és tan recurrent en la cultura com l’ètica en política i un programa de festival és tan fàcil de redactar, desmentir i/o oblidar com un programa electoral.

Però després de les paraules arriba l’hora de l’acció, que -sense jutjar ara els seus valors artístics- s’ha posat en marxa en un manifest no oficial signat per M.U.R.S., The Fountainhead, Hostiando a M., Krum, Guillotina, Les criades, A House in Àsia, Numax-Fagor-plus, Nerium Park, Ubu Roi, Bartolomé encadenado, Nadia, Nevares en concert o Tauerbach. És a dir, el programa més polític del Grec.

En aquest entorn tan marcat per la crítica sistèmica -denunciant vells i nous serveis de control social- el més natural és trobar una creació col·lectiva com El capital de Sylvain Creuzevault, basada en l’obra inacabada de Karl Marx. ¿Ha tornat el comunisme, enfilat a l’onada de Piketty? Potser el que aspira a tornar és el pensament crític. Una comèdia filosòfica, perquè el renaixement de la dialèctica materialista només és possible des de l’humor. Som a la posthistòria, en terra cremada. La circumspecció sobra. Toca riure en els recessos de reflexió enmig del pànic.

A El capital sobretot es parla, es discuteix, es rebat, es planteja, s’argumenta i es contraargumenta. Les tesis i antítesis es multipliquen en una rica cacofonia de veus. Unes febrils i apassionades, d’altres acadèmiques; unes radicals, d’altres possibilistes; unes urgents, d’altres reflexives; unes individuals, d’altres buscant el consens. Un cor d’idees repartit en situacions que van de la personalitat múltiple d’un únic personatge posseït, entre d’altres, per Brecht i Foucault, a l’assemblea d’un club polític a París durant la flamant Segona República de 1848, un judici contra els protagonistes de la guerra civil del juny del mateix any i el joc dialèctic entre dos actors que, com dos clowns, es barallen sobre el valor del producte i la seva vinculació amb el valor del productor.

Un debat d’actualitat

La proposta, més que construir un nou-vell discurs, desconstrueix el vigent rescatant termes, conceptes i debats que semblaven obsolets i superats. Quan se senten de nou -o com si fossin nous- sorprenen perquè encaixen perfectament en el debat d’actualitat. Un exemple: la contradicció que es genera entre revolució i conquesta democràtica; qüestionar que el vot sigui la finalitat absoluta de la democràcia.

El debat de 1848 es manté el 2014. Llavors no va ser un impediment per provar la sort revolucionària, però ara sembla un dogma inamovible, segrestat pels que pregonen que la dialèctica materialista ha mort. Però aleshores arriba Sylvain Creuzevault i la seva companyia, i planteja una alternativa arribada del passat i amb el títol d’un fracàs. I, a més, ho transforma tot en una farsa, atent a la serp que s’incuba en la mateixa idea del debat: la inacció, la immobilitat que produeix l’èter de la paraula.