Concedir-li la gràcia d’escriure la crítica televisiva a un periodista que podria ensenyar cicatrius causades per crítiques televisives és una inesperada oportunitat que no desaprofitaré.
Deixin-me començar reconeixent que les crítiques que fan més mal són aquelles que tenen raó. Aquestes te les has d’empassar com els polítics s’empassen els gripaus a l’hora d’esmorzar. Fan molt ràbia, perquè no tenen defensa possible. Són útils per posar les piles a un equip que no s’ha espavilat prou, o a un cap de producció gasiu amb el pressupost, o per confirmar temors ocults i no confessats i fer els canvis que poden acabar salvant el programa. (Sempre que tinguessis dues setmanes de gràcia, esclar.)
El problema apareix quan la raó és discutible, que passa sovint, tractant-se de televisió. Aleshores hi ha el crític que disfressa de raó el que en realitat són gustos personals, fílies, fòbies o interessos. D’aquestes crítiques només te’n salven les xifres d’audiència. Si són bones acabes pensat que el crític escrigui el que vulgui. Però fa mal pensar que no li has encertat el gust.
I, finalment, hi ha el crític que, facis el que facis, per ell sempre ho faràs malament. Aquell que, abans que puguis obrir el diari, ja saps què dirà. Fa mal, però menys. I te’n recordes per sempre, perquè ja se sap que qui escriu la crítica, l’escriu a la sorra; i qui la rep, la grava en pedra. Que et tinguin en el punt de mira, normalment està relacionat amb l’etiqueta política que t’hagin penjat o amb la cadena per la qual treballis. Aquell mateix programa dirigit per un altre col·lega i emès per una altra cadena podria ser beneït pel crític irreductible o, com a mínim, seria tractat més benèvolament. És una llàstima, perquè un bon professional sempre desitja aprendre, i d’una bona crítica se’n pot aprendre molt.
Hi va haver un temps, sense audímetres ni internet, en què la crítica del crític ho era tot. Ara, com passa en tots els àmbits del periodisme, el crític ha perdut el monopoli de l’emissió i els perjudicis són més limitats. La crítica queda parcialment diluïda en la cacofonia diària de la hiperproducció de textos. Fins que te la trobes cada vegada en un cercador de la xarxa.
