Una de les paradoxes del procés és que els que més denuncien l’immobilisme -de l’Estat i la Generalitat- són els menys proclius a moure’s i permetre que els catalans tinguin l’opció d’independitzar-se. Allò gattopardià de canviar alguna cosa perquè no canviï res. Tres exemples. La Vanguardia titula l’editorial “Prou d’immobilisme”. A dins, reclama “obrir una fase de diàleg sincer amb propostes operatives”. No aclareix quines són, però no s’inclou la independència com a opció: “Espanya [...] necessita pactes interns que l’enforteixin. Pactes polítics, pactes socials, pactes territorials. Espanya no es pot permetre un conflicte crònic i irresoluble amb el nervi principal de la societat catalana”. Segon exemple. El País reclama afrontar “grans qüestions susceptibles de reformes decisives” que limita a “competències, finançament i llengua” i buscar una solució “duradora”. Quin contrast amb l’editorial del mateix diari tot just el 15 d’octubre, quan proposava votar “de forma responsable i inatacable, legal i pactada”. “El com, el quan, l’objecte, el recompte i l’homologació d’aquest vot, tot això correspon a l’àmbit de l’acord polític”. Aleshores, no posaven cap límit a priori sobre l’objecte de la votació. El tercer exemple és el d’ El Periódico. En aquest cas sí que consideren la independència (no ho expliciten, però al final del text advoquen perquè la convivència sigui un valor de Catalunya “sigui quin sigui el seu estatus jurídic”). Ara bé, defensen “aprofundir i ampliar la unitat política a Catalunya en favor d’una consulta negociada amb l’Estat”. Una premissa certament ideal -inseriu aquí un atac d’enveja londinenca- però poc realista, tenint en compte que cap dels dos grans partits l’ha posat mai sobre la taula.
