QUAN APAREIX una crisi com la de l’Ebola, amb tot el que té de complexitat, de matisos, d’incerteses, de contradiccions, i amb tot el que fa de mirall de la societat amb les seves desigualtats, fragilitats i injustícies, confirmo que el sistema mediàtic i polític que tenim ho converteix de seguida tot en una olla de grills, un circ, un xou, en un caos informatiu i una macrotertúlia apressada en què tots prenem partit i anem decidint amb qui anem i contra qui. Com sempre que faig reflexions d’aquestes, ja aviso que sóc autocrític; naturalment, els mitjans formem part i escampem i reproduïm aquests mecanismes. Per això en casos així a l’ARA procurem ser tan factuals com podem, o bé tot el contrari, mirem de fer anàlisis humils i amb certa distància amb més preguntes que respostes, les incògnites i algunes pistes. Tot i això, acabem patint, ens equivoquem, quedem atrapats puntualment en la centrifugadora que tot ho accelera, som víctimes de les nostres limitacions i les urgències per donar informacions de servei, o participar en debats paral·lels que s’obren. Em fascina la rapidesa amb què tots assenyalem culpables i innocents, amb què ens apassionem pels detalls, i em preocupa la dificultat, creixent, per obrir el focus, per agafar mirada aèria, per aprofundir en les causes, els orígens, les solucions a llarg termini, els errors greus del passat. Desaprofitem oportunitats per ampliar mirades i gastem adrenalina i una emotivitat a flor de pell en el tic creixent d’anar emetent sentències, anar concloent, fingir certeses indiscutibles per fugir de la incertesa global que ens espanta. Com més por i dubtes tenim, més cridem, suposo que perquè el soroll ens aïlli del buit i ens entretingui.
