Hi ha persones que han necessitat un documental per saber que Paquirrín, el fill de la Pantoja, era un vividor, un gandul i un barrut. I que desafina. Enhorabona. Telecinco ha decidit explotar-ho gràcies al documental Así es Kiko Rivera,que va emetre dimecres a la nit. Un retrat cru i sense concessions del personatge. Res de nou sobre ell, però aquest gènere audiovisual li dóna una pàtina d’escàndol. De foto veraç i definitiva. Sembla incompatible que documental i Paquirrín puguin aparèixer a la mateixa frase, però és que el documental no és exclusiu de les causes nobles. Si Telecinco no hagués trinxat la gravació amb una tertúlia lamentable i inútil conduïda per Jordi González, hauríem presenciat un treball televisiu postmodern i hilarant sobre el folklore i la porqueria mediàtica ibèrica. Hi ha un documental que no em canso de recomanar, Videocracy d’Erik Gandini, que retrata la degradació de la democràcia a Itàlia a través dels continguts televisius que difon Berlusconi des de Mediaset. Com la dictadura de la teleporqueria permet manipular les masses. Así es Kiko Rivera permet, salvant les distàncies, aquesta mateixa lectura. Paquirrín és la icona de l’Espanya dels ni-ni que aspiren a la fama televisiva per subsistir. Representa la involució del país de les tonadilleras i els toreros. Un amic de Paquirrín, en el documental, per justificar el seu poc èxit, al·legava: “ Van Gogh, el primer año de pintar cuadros, no hizo obras maestras seguro ”. Paquirrín, el nou Van Gogh espanyol. Però en comptes de pintar uns gira-sols, només tindrà capacitat per beure’s l’aigua del gerro.
