ALGUNS PAÏSOS D’EUROPA (Espanya inclosa) entren en deflació. Les darreres estadístiques així ho indiquen. De moment ha estat només un període i no podem parlar de deflació en l’economia si no es manté de manera continuada i s’observa en un bon nombre de sectors. Però el risc hi és.
La deflació ens resulta a tots una desconeguda perquè pràcticament mai en la nostra història econòmica, almenys la més recent, ha estat un fenomen registrat en les nostres economies. La gent pensa: que bé si baixen els preus! Per què hi ha tanta preocupació?
Si es donés una deflació continuada i generalitzada, què significaria?
Doncs és tan senzill com dur: que la crisi s’allargaria. El motiu és que estem molt endeutats. Els deutes són nominals, és a dir, no baixen. I el tipus d’interès en què s’han assumit són fixos o estan indexats a algun tipus oficial, com l’Euríbor. L’Euríbor pot baixar però els tipus d’interès dels crèdits no baixen mai en la mateixa proporció.
En resum: amb deflació, la renda general d’un país (determinada pels preus i els salaris) es redueix, mentre que els deutes es mantenen. És com algú que deu 10 i guanya 2 i que, per deflació, passa a guanyar 1. El deute no baixa però guanya menys. Resultat? Més temps per treure’s de sobre el deute. Una crisi més llarga.
El cas més similar és el del Japó. Una crisi de vint anys per culpa, precisament, de la deflació. I això que tenen moneda pròpia, són un dels principals exportadors del món i són tota una potència industrial.
Els nostres avis sabien que la inflació els ajudava a disminuir els deutes. Els sous pujaven molt més ràpid que els deutes i als sis o set anys de demanar un crèdit es feia menys feixuc tornar-lo.
Doncs exactament el contrari és el risc que tenim al davant.
La solució? Complicada. Keynes diria que més diners a l’economia, però amb deflació la gent no vol agafar crèdits, si és que els correpins dels bancs n’hi donen, esclar.
