ELLA HO SAP, en el fons ho sap, però actua com si no ho sabés perquè no ho pot fer de cap altra manera. Ha perdut influència, però no pot demostrar-ho. Ha de magnificar, exagerar, hiperbolitzar cada cosa que li diu cada membre de la classe política que li adreça la paraula. A les tertúlies anomena “Paco” tal director de diari afí, perquè li sembla que és millor dir-li “Paco” que no pas “Francisco” o que anomenar-lo pel cognom. I anomena “Don Javier” el noble amo del grup de comunicació, i anomena “Nacho” el periodista de dretes que es diu Ignacio (ni la seva dona li diu “Nacho”) i “Ana Mari” la presentadora del programa on intervé de vegades, sempre vestida de blanc, perquè el blanc és honest, és pur, i als electors (que són tan primaris) sense voler aquestes coses se’ls queden al subconscient. Sempre de blanc, per desmarcar-nos de la corrupció.
Quan els diu “Paco” i “Don Javier” i “Nacho” i “Ana Mari” als platós fa un somriure càlid (amb tota la calidesa que li permet la toxina botulínica). Però, ells, en canvi, allà al davant, es mostren hermètics i indiferents. No li tornen el somriure, no premen la boca amb complicitat, com si els fes vergonya que ella sigui dels seus, perquè ni tan sols els resulta una peça útil. No la troben ni tan sols llesta, prou que es veu. Són homes i ella és una dona. Ells són una mena d’homes i ella és una mena de dona. Ells van a fer vins, quan acaba la tertúlia, ella se’n va a l’hotel i es posa l’antifaç per a les arrugues.
Ella repeteix “Paco”, “Don Javier”, “Nacho”. I ells fan una cara de tràmit, de no comprometre’s. Veure l’escena per la tele (sempre es repeteix) em trenca el cor. La veig, tan aplicada, amb tantes ganes d’agradar als que considera seus... I ells, en canvi, tan freds, amb la fredor, el menyspreu i la gèlida seguretat d’una model davant les proposicions sexuals d’una colleta de friquis.
