La gran virtut d’aquest artefacte anomenat procés és que ha convertit els analistes oracle en humans. Tu avui t’atreveixes a dir que passarà A, B i C i demà passat succeeix W, X i Z. La setmana vinent apostes per M i surt 24. I això ens permet disfrutar del bonic espectacle de veure desmuntada la pontificació professional, que sempre és agraït.
Recorda el cas Pujol? Era la fi del sobiranisme, la depressió social arribaria a uns nivells tals que hi hauria suïcidis morals tirant-se des del terrat de la Delegación del Gobierno per patir encara més, la gent no només deixaria d’anar a l’11 de setembre sinó que la Diada es passaria al 12 d’octubre, i al final... res. No només no ha passat això sinó el contrari. Però resulta que qui ara s’ha corregit a si mateix i diu que el tema Pujol està mort i enterrat potser aviat s’ho remenjarà reescalfat al microones perquè vés a saber què passa a la comissió d’investigació. Passa igual amb la situació interna a CDC. No m’estendré gaire en la jugada de billar a 5 bandes (o més) d’Astut Mas perquè ja n’han parlat molts que en saben molt, però una de les diverses caramboles assolides pel president canvia un escenari irreversible no fa pas gaire: el front municipal. Els alcaldes convergents s’arrossegaven com ànimes en pena albirant un futur més negre que el del petit Nicolás en un polígraf. Corrien veus d’un immediat congrés extraordinari per refundar el partit. Sis mesos després els alcaldes somriuen per primer cop en molt de temps i el partit potser queda hibernat. O no, perquè, mentre escric això, vés a saber què coi ha passat...
