Crític Teatral‘Bartolomé encadenado’
Lluís Soler bramava contra els poders fàctics del sistema financer internacional a l’hemicicle de Montjuïc, on s’estrenava Bartolomé encadenado, de José Sanchis Sinisterra, una tragicomèdia antisistema un pèl ingènua que no deixa ben parada la joventut i que, al capdavall, planteja que ni el suïcidi d’un individu -inspirant-se en el jubilat grec que es va suïcidar davant del Parlament el 2012- ni la mort de molts serveix per aturar les conspiracions dels que mouen els fils del sistema. Tot i tractar-se d’un espectacle fallit, m’hauria agradat veure’l a la inauguració perquè no deixa de ser un mirall enfront de la realitat més crua de la nostra societat.
La realitat
A la sortida, al final de les escales del Grec, com cada nit que hi ha funció, hi vaig trobar la Coribia. Fa música amb el teclat de plàstic que ella mateixa li va regalar al seu nét. És una ballarina i música cubana que ha viscut a Rússia i que està contenta de viure entre nosaltres des de fa 22 anys. “Al meu fill li han tret dos queixals, un dels quals mal posat, i no hem pagat res”, ens diu amb satisfacció. I afegeix tot rient: “Això sí que és comunisme”. Doncs sàpiga que estan desmuntant el sistema sanitari de protecció social. Caldrà defensar-lo, sigui o no comunisme.
El càsting impossible
L’espectacle Bartolomé encadenado comptava amb la presència de catorze alumnes de l’Institut del Teatre que van rebre cursos especialitzats durant un mes que va pagar la institució pedagògica. La selecció dels afortunats s’havia de fer a través d’un càsting al qual presumiblement s’havien de presentar molts alumnes, ja que es tractava d’una bona oportunitat. Em diuen des de la producció que, en realitat, no hi va haver més candidats que els nois i noies que hi han actuat perquè els exigia dedicació exclusiva. Estrany, oi? ¿Tenien un altre càsting per a una telesèrie a TV3? ¿No els interessava treballar?
