L’Església d’Anglaterra va votar ahir a favor de la possibilitat d’ordenar dones bisbes. Ja n’hi ha que lideren països, empreses i moviments socials. Ara per fi també n’hi haurà en la cúpula d’una Església. Al marge de si sou o no religiosos, és una notícia històrica. Com també ho seria si el papa Francesc s’atrevís a anar més enllà d’insinuacions i fes canvis de debò en el rol femení dins l’Església catòlica, fins ara totalment subaltern. En tot cas, el pas endavant anglicà li afegeix pressió o, si voleu, li pot facilitar les coses: si els altres es mouen, també ens hem de moure nosaltres. Tot depèn de quina sigui realment la vocació reformista de Bergoglio.
L’avenç de les dones és tan imparable com lent. Des dels inicis de la revolució feminista de mitjans del segle XIX, les coses s’han anat movent cap a la igualtat de gènere, sobretot a Occident. Però encara queda molt camí per recórrer. La idea ha quallat. Ara bé, les inèrcies i les resistències són fortes. El mateix ha passat amb la no-violència o amb l’ecologisme, que com a idees són triomfadores, cosa que no vol dir que sigui fàcil dur-les a la pràctica.
Ahir mateix vaig assistir a la reunió del jurat del premi Atlàntida del Gremi d’Editors de Catalunya: érem disset homes i una dona! En els vint anys del guardó, només l’han rebut dues dones. Els reunits vam sentir... vergonya. I això en una institució cultural i en un sector on són moltes les que hi juguen un paper importantíssim. I ja que estem en el camp de les lletres, també ahir va morir als 90 anys Nadine Gordimer, gran escriptora sud-africana que ha explicat i denunciat l’apartheid i, dins seu, la situació de les dones. Més que feminista, el seu punt de partida ha estat el de la llibertat individual, el del dret de tothom a decidir el propi destí, a gaudir dels mateixos drets. També les dones. I també per ser bisbes, si ho volen.
