Dos orígens, una família

Barcelona“Conviure amb una persona d’una altra cultura t’ajuda a trencar molts prejudicis, a obrir fronteres interiors”, diu Patrícia Morén, de Barcelona, que està casada amb Jujhar Singh, indi, amb qui té dues filles. La realitat de la Patrícia i el Jujhar està condicionada i enriquida pels seus orígens, i el seu dia a dia és una suma d’idiomes, tradicions, menjars, llibres i pel·lícules dels dos països, i per a ells és completament normal. Com també ho és per a moltes altres famílies. I és que aquesta realitat multicultural ha deixat de ser una cosa anecdòtica i s’ha convertit en un fenomen creixent. L’any 2011 a l’Estat en el 15% dels matrimonis hi havia un cònjuge estranger, tal com recull la periodista Carmen Giró en el seu llibre Familias globales: un hogar, dos culturas (Editorial UOC). La xifra contrasta amb el 5% que suposaven aquests matrimonis l’any 1996.

I amb les parelles mixtes també han arribat els fills. L’any 1998 els naixements en què un dels pares o tots dos eren estrangers no arribava al 6% mentre que el 2009 ja eren el 24%. Tot apunta que aquesta tendència seguirà creixent, ja que la immigració i la globalització -que són a la base d’aquestes famílies multiculturals- són dos fenòmens que no s’aturen. “Aquesta realitat és molt positiva per a la societat”, apunta César Coll, professor del departament de psicologia evolutiva i de l’educació de la UB. “Anar integrant persones de cultures diferents i conviure-hi és bo perquè suposa una obertura, vol dir que la societat està viva i és rica. Al contrari hi trobem les societats tancades, endogàmiques, que són més pobres”.

Una feina diària

Però tot i que el fenomen és positiu, encara hi ha moltes barreres que no han caigut. Coll explica que aquestes famílies saben millor que ningú que tothom té prejudicis. “La convivència diària amb algú d’una altra cultura ens obliga a ser més flexibles perquè els referents culturals són diferents i amb ells hi ha implícita la nostra manera d’entendre el món”, diu. Per a això, perquè la unió sigui una suma positiva, Coll diu que és fonamental que les famílies tinguin una voluntat de compartir valors i mantenir vives les diferents cultures.

Un exemple d’això el donen el Hannu, la Meritxell i els seus tres fills. Ell és finlandès i ella catalana. “Per ser una família multicultural no n’hi ha prou a ser de països diferents, és una feina que s’ha de fer cada dia, sobretot amb els fills”, diu el Hannu. Ell els parla sempre en finès, la mare en català i la parella es comunica en anglès. És una llar multicultural en què els viatges i les visites de familiars són el més habitual. “Crec que créixer en una família com la nostra suposa molts avantatges per a les criatures perquè estan preparats per moure’s en cultures diferents i això els dóna moltes eines per a aquest món actual, que està globalitzat”, diu el pare. De fet, els seus fills estan pensant a marxar a estudiar a l’estranger quan acabin el batxillerat. “Tenen la mirada oberta i sense cap barrera cultural. Aquest era un dels meus objectius principals com a pare”, diu.

Cristina Martínez també creu que les famílies amb orígens diferents són molt flexibles. Aquesta jove catalana està casada amb el Yogendra, un nepalès que va conèixer a Kàtmandu, i tenen un nen de tres anys i una nena de mesos. Al principi hi havia trets culturals d’ella -com les celebracions familiars- que a ell se li feien estranyes. I costums d’ell -sobretot gastronòmics- que ella no compartia. “Però amb el temps, les diferències van disminuint i queda la suma de cultures”, diu. “Si es comparteixen els valors o com a mínim no són contradictoris, la unió de les parelles és molt enriquidora”, conclou César Coll.

Problemes burocràtics

Però la realitat d’aquestes famílies a vegades és problemàtica. Patrícia Morén es queixa que “les parelles mixtes són una realitat en augment però les lleis no estan a l’alçada d’aquest canvi social”. Ella i el seu marit han patit en primera persona els problemes burocràtics que suposa haver-se casat a l’Índia. “A nosaltres ens van tractar malament quan vam tornar i volíem arreglar els papers. En tot moment hi havia la sospita que la nostra unió era de conveniència i no per amor, i vam haver de suportar una ingerència terrible en la nostra vida privada”, es lamenta. Precisament per lluitar contra aquestes situacions han començat a sorgir a països com Anglaterra, on hi ha moltes parelles mixtes, campanyes de protesta contra el control de l’Estat sobre aquests matrimonis, amb el naixement de webs com Love Has No Borders.

Tot i aquesta mala experiència, la Patrícia vol recalcar els aspectes positius de les llars multiculturals, com ara que “amb aquestes relacions aprens que pots estimar una persona de qualsevol lloc, de qualsevol raça o religió”. Ella en va fer un llibre -Parejas de colores-, on apel·la a no tenir por de les diferències.