Ecoislam, una crida per aturar la barbàrie

BarcelonaEs parla tant d’islam, i alhora tan poc... És, en efecte, una paradoxa mediàtica que, després de molts anys d’estar gairebé en repòs, ha recobrat força, en especial amb el seu despertar simbòlic provocat pel terrabastall de les Torres Bessones. No hi ha dia que als mitjans de comunicació no surti alguna notícia, article o opinió que inclogui el mot islam, fet que porta a concloure que probablement no hi ha cap altra religió o estil de vida més popular (o popularment impopular) en aquests últims anys. Ens endinsem, doncs, en un gran terreny pantanós.

El polèmic i no sempre benintencionat Bernard-Henri Lévy va dir una vegada que el veritable xoc de civilitzacions és dins de la comunitat musulmana. Jo hi afegiria: més encara, és dins de cada musulmà. Un xoc de civilitzacions, però, que no és un enfrontament entre dos blocs homogenis i ficticis (el tan escampat del nosaltres bons contra l’ells dolents), sinó un de més complex en què la convulsió de diferents maneres de viure (o d’entendre la vida), l’imparable creixement urbà i la pressió d’una cultura material encisadora (encara que sigui com a miratge) genera fortes tensions en un mateix cos individual i social. Un xoc que, cal dir-ho, no és exclusiu dels musulmans. D’una manera o altra, és una característica global que té com a evident conseqüència el deteriorament mediambiental sense precedents.

Com a organismes vius, tenim incidència en l’entorn on vivim, que alhora incideix en nosaltres. Per tant, se’ns demana fer un salt de comprensió per veure l’ecologia no com una disciplina més, sinó com l’espai idoni per integrar aspectes que hem volgut diferenciar (des de les ideologies polítiques a les religions). És a dir, entendre el cos i la resta d’organismes que formen la biodiversitat com un reflex palpable del que som per sobre del que pensem ser. Fixem-nos en la pràctica i en les intencions que s’amaguen darrere de cada acció. Preguntem-nos quina relació té la por, la violència, la falta d’acceptació de la diversitat i la dessacralització de la vida amb els extrems índexs de contaminació, depredació i misèria que ens sacsegen arreu.

A la cimera d’Istanbul del 2009 sobre el canvi climàtic, Olav Kjorven, membre de la secretaria general del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, va afirmar: “El paper de l’islam podria ser un dels factors decisius perquè el planeta vagi cap a un futur sostenible. Podria convertir-se en el moviment de la societat civil més ampli de la història”. Aquesta contundent cita no s’entén ni s’entendrà mentre continuem immersos en aquesta paradoxa mediàtica en què es parla d’un islam ancorat en qüestions violentes, des del terrorisme al gènere.

Mentrestant, cada vegada hi ha més musulmans i musulmanes de tot el món que per amainar el conflicte treballen en la recuperació de l’equilibri mediambiental (des de l’òptica política, però també artística, gastronòmica, sanitària, etc.). Els motius per fer-ho no només els trobem en la necessitat de respondre a les malalties i desordres de tot tipus que comporta la contaminació del medi, ja que això és un denominador comú de tot el moviment ecologista internacional. El que té de particular aquesta tendència, i que molts anomenen ecoislam o ecojihad, és l’oportunitat que dóna als musulmans d’endinsar-se de ple en l’islam i tota la seva enorme i valuosa herència en gestió ecològica i sostenible. El professor turc Ibrahim Ozdemir, autor del llibre La relación de todo con todo (Oozebap) sobre ètica ecologista i perspectiva alcorànica, escriu: “L’Alcorà, amb l’èmfasi en la dimensió metafísica de la natura, va substituir la concepció dels àrabs pagans sobre aquesta amb una nova i fèrtil comprensió. És sorprenent comprovar la similitud entre aquella visió de la natura com una cosa insubstancial, sense sentit ni propòsit, i les idees que han sorgit segles després en l’anomenada visió científica de l’època moderna. Per tant, avui dia l’Alcorà està igual de preparat per refutar la concepció materialista de la naturalesa i proporcionar una visió més holística i integral capaç de desenvolupar una ètica mediambiental”. D’aquí que es comenci a veure com el més ampli moviment civil ecologista, ja que les bases són sòlides i només falta prendre’n consciència. Així, els canvis d’hàbit cap a paràmetres ecològics no es viuen com una traïció al sistema de creences, tot al contrari: són requeriments bàsics de l’islam que han quedat soterrats per l’enlluernament de la modernitat i els greus impactes colonials.

L’‘ecojihad’, lluita espiritual

Aquests dies, i publicat per l’editorial Bellaterra, surt el llibre Eco-yihad. Apertura de conciencia a través de la ecologia y el consumo halal que he escrit jo mateix com un assaig introductori per entendre com s’articula aquest moviment transnacional, donar exemples (des de les fàtues antinuclears i contra els transgènics de Malàisia o Indonèsia, fins al sufisme rural del Senegal o el sistema de reserves naturals comunitàries des de fa 1.400 anys al Pròxim Orient) juntament amb reflexions personals sobre l’alimentació halal i els vincles amb l’agroecologia, el paper dels profetes i sants com a models d’activisme social i mediambiental o repensar els conceptes clau de la cosmovisió islàmica per sostenir una realitat biodiversa que cal valorar amb la màxima reverència i disposició. Temes que possiblement es consideren marginals, però amb una incidència pràctica important i que ens permet establir aliances i diàlegs més enllà d’imaginaris monolítics en conflicte permanent.