El debat de política general ha servit per a dues coses: 1) saber l’estat de les relacions CiU-Esquerra i 2) estrenar un nou format de líder que consisteix a ser al debat i, a la vegada, sortir en diversos programes de les cadenes de TV espanyoles. Del punt dos (i de la consulta) en parlarem un altre dia. Avui toca l’apassionant debat sobre unes hipotètiques eleccions plebiscitàries al febrer.
CiU i Esquerra passen per un moment de poc amor. Els uns estan molestos perquè acusen els altres del trencament de la llista única a les europees i els altres estan molestos perquè acusen els uns de passar-se l’estiu fent declaracions sobre la consulta que trenquen l’estratègia de resistir fins al final. Per tant, predisposició anímica per a una llista única a les plebiscitàries, més aviat poca. Però, a més, Esquerra no hi aposta perquè, quan les enquestes et donen guanyador, ¿per què has d’anar de la maneta d’un partit que a cada bugada perd l’aixovar? Un partit que porta penjada la llufa de la corrupció i d’aquí al febrer no té temps (i en alguns casos té massa prudència) per fer net i canviar moltes cares. ¿Eleccions sense llista única, doncs? Impossible. ¿Vostè creu que el president Mas les convocaria quan totes les enquestes pronostiquen una derrota que li significaria marxar cap a casa amb zero èpica? No, oi? I vostè creu que a Esquerra li convé governar amb 40-45 diputats (posem per cas) depenent del suport d’una CiU (o una CDC) amb 30-35 diputats barallant-se a la vegada per la successió i per la refundació? No, oi (tampoc)? Per tant, ànim! Almenys aquest cop ens estalviarem unes eleccions! (Visca.)
