Però Fàtima, que no m’estimes? -es desesperava l’historiador Norbert Bolós.
-Com vols que t’estimi, idiota? -va contestar Fàtima Pocapena-. Ets la cosa més nècia i penosa que he conegut mai! Ets fins i tot més friqui que el meu marit! -i va assenyalar Colau Arguimbau, que per despit seguia envestint amb el crani les columnes de la pèrgola.
Tots els presents, vius i morts, es miraven l’escena amb el respecte que imposen els triangles sentimentals. Marta Pocapena, la germana del mig, va gosar trencar el silenci
-Estimada germana -va dir-, no ets més que una altra víctima de la testosterona. Vine.
I la va abraçar amb un gest que hauria merescut un acompanyament emotiu de la banda de música, si tots els seus membres no jaguessin morts pels membres del GURPS, els quals, al seu torn, havien estat liquidats per la temible punteria de l’àvia Mercè, que seguia exercint de franctiradora:
-Si li feu mal a la meva néta, em carrego el primer que es bellugui! -va advertir l’anciana, apuntant ara Norbert Bolós, ara Colau Arguimbau.
-No caldrà, àvia -va respondre la Marta, acaronant una Fàtima plorosa-. Que no veu que la meva germana necessita solidaritat femenina? Com a dirigent del moviment Nosaltres Pixem Assegudes, proposo la castració química voluntària del Norbert i el Colau -es va girar cap a ells-. Què us sembla, nois?
-Però què dius, boja? -van cridar a la vegada en Bolós i n’Arguimbau.
-És una bona idea -va intervenir la matriarca Núria Pocapena-. Així aprendreu a connectar amb els vostres animals interiors. Podeu escollir, el penjoll o la vida -es va adreçar a l’àvia Mercè-. Iaia, vostè apunti.
L’àvia Mercè va fer un glop de ginebra i va fitorar l’escopeta a la seva espatlla, apuntant els al·ludits.
-Però jo estimo la Fàtima! -van cridar tots dos alhora, horroritzats.
-Doncs és un amor ben particular -va sentenciar el patriarca Feliu Pocapena, ja emprenyat-. President -es va adreçar a l’exhonorable Pujol, que havia sortit del pastís amb el tutú posat-, què en pensa?
-Ho sento molt, he decebut el país, vagi-se’n a fer punyetes -va murmurar Jordi Pujol, perdut en els seus pensaments.
-Tata -va irrompre l’hereu Elies Pocapena-, s’enrecorda del paper que em va signar? Eren cent vuitanta mil euros a favor de la meva empresa, Pocapena Invest&Partners, que vostè...
La detonació va ser estrident. L’hereu Elies Pocapena va caure a terra amb els ulls molt oberts i un forat que li comunicava els omòplats amb els genolls. Hi va haver un esgarip general d’horror.
Però qui havia disparat no havia estat l’àvia. Acabava d’entrar en escena una temible colla de trabucaires.
