Dimarts a la nit el Sense ficció de TV3 emetia Barcelona 1962. L’ombra dels Creix. Un treball excel·lent perquè aborda un tema truculent com les tortures durant la dictadura d’una manera molt honesta i sense resultar dramàtic. La virtut del documental és que intenta reproduir amb sinceritat l’estat d’ànim de l’època a través d’una generació d’universitaris que, molts d’ells, després, han esdevingut cèlebres en els seus àmbits professionals. Però també a partir d’herois anònims. Persones que també van lluitar contra la dictadura, van ser torturades i després no han sortit als llibres d’història. És un nou punt de vista. Coneixíem la Caputxinada, la tancada d’intel·lectuals a Montserrat... però L’ombra dels Creix busca les petites històries. Arrenca amb el curiós esdeveniment del robatori (al documental en diuen “desaparició”) d’un retrat de Franco que penjava al paranimf de la Facultat de Medicina. L’aventura es reconstrueix amb sentit de l’humor i explicada amb murrieria per part dels responsables, i amb els èxits de moda de l’època sonant de fons. L’espectador queda atrapat. La trama enllaça amb més detencions d’estudiants per cantar l’ Asturias patria querida i crits contra el dictador. Són casos que permeten mantenir un to enjogassat en el relat. El documental manté sempre el rigor històric i, tot i exposar situacions cruels, fuig del discurs lúgubre, greu i transcendent. La narració va quedant esquitxada d’anècdotes curioses, com ara que l’actual conseller Andreu Mas-Colell tenia una bona tècnica a l’hora de repartir octavilles o que Vázquez Montalban feia paelles i fabricava Cointreau mentre era a la presó.
La segona part del documental aborda la figura dels germans Creix amb més profunditat. A través del testimoni d’Anna Sallés (vídua de Manuel Vázquez Montalbán), Ferran Fullà, Martí Capdevila i Salvador Clotas expliquen el tràngol a la presó de Lleida i les desavinences que van aparèixer amb certs sectors del moviment polític estudiantil de l’època. De fons, traspua la desmesura amb què es torturava, amb què es dictaven sentències i es condemnava a presó per accions de protesta poc transcendents.
L’ombra dels Creix no és només la denúncia de tortures policials sinó un retrat d’una època i d’una generació vista des de l’actualitat. El final és perfecte i molt efectiu: tant testimonis com espectadors aconsegueixen quedar sorpresos pel relat amb una conclusió bonica, emotiva i al·legòrica. No la revelarem, però dóna a entendre que malgrat que els temps hagin canviat l’esperit de lluita d’aleshores no s’ha de perdre.
