Europa ha d’aprendre les lliçons del drama grec

Les coses passen per alguna raó i la funció del periodisme és intentar explicar-les. Per això l’ARA vol respondre a la pregunta de per què avui una força com Syriza, que no pertany a cap de les dues grans famílies polítiques europees, conservadors i socialistes, pot imposar-se a les eleccions a Grècia i provocar un terratrèmol a tot Europa. Curiosament, sembla que aquest exercici no l’han fet a les institucions europees, que fa dies que llancen missatges contra els d’Alexis Tsipras pensant que, com va passar el 2012, podran evitar que guanyi. Per entendre el drama grec cal posar-se en la pell d’un país que ha perdut una quarta part del seu PIB des del 2009, que té un 40% de població en risc d’exclusió social i en què bona part dels serveis socials han sigut desmantellats. I comprovar que per molt que l’economia comenci a oferir símptomes de recuperació, els efectes de les polítiques d’austeritat imposades a canvi del rescat han deixat un rastre de devastació social sense precedents.

En aquest escenari és lògic que una majoria de grecs aposti per un canvi (no debades són els partits tradicionals, tant el Pasok com els conservadors de Nova Democràcia, els responsables del desastre), i reclami una cosa tan raonable com la renegociació del deute. Cada vegada hi ha més economistes que afirmen que el deute grec, que equival a un 177% del seu PIB, és senzillament impagable i si no es reestructura o es perdona en part acabarà estrangulant les expectatives de recuperació. Per tant la Unió Europea, que fins ara ha tancat els ulls davant el patiment del poble grec, està obligada a reaccionar si es confirmen els resultats de les enquestes.

Davant de la més que probable victòria de Syriza, Europa ha de prendre una decisió. O s’enroca i empeny Grècia cap a l’abisme de la sortida de l’euro, tal com reclamen alguns a Berlín i Frankfurt, o fa efectiu el valor de la ciutadania europea i el respecte a la voluntat democràtica dels ciutadans i s’asseu a negociar amb les noves autoritats gregues. No cal dir que la primera opció seria catastròfica, potser no tant per a l’economia europea, però sí per al seu projecte polític. És evident que Grècia, les seves elits i l’àmplia xarxa clientelar que servien, van enganyar Brussel·les i van portar el país a la fallida. I algú hauria de pagar per això. Però el gran debat ètic que es planteja a tot el món des de l’inici de la crisi és com es reparteixen els costos de manera equitativa i evitant que siguin sempre els mateixos, és a dir, els sectors més vulnerables, els que en surtin més mal parats. Condemnar Grècia a l’empobriment sense atacar d’arrel els problemes estructurals com la corrupció i el frau fiscal ha sigut, a més d’injust, ineficaç. I les coses que no funcionen més val canviar-les abans que sigui massa tard.