La política no és tant l’art de resoldre problemes com el de fer-los evolucionar. Aquest és el fonament de les anomenades terceres vies: no es tracta de resoldre per sempre la relació Catalunya-Espanya sinó de trobar-hi una solució per deu o quinze anys. S’acosta l’entrevis- ta forçada entre Mariano Rajoy i Artur Mas i les veus defensores de les terceres vies es multipliquen. Tothom sap que les expectatives d’acord en una trobada forçada són molt limitades. El conflicte encara ha de madurar més perquè sigui imperiós trobar un desenllaç. Les terceres vies castiguen per avançat el probable desacord entre les parts, confiant que l’amenaça els obligui a fer concessions. Però, al mateix temps, Rajoy ha rebut sorolloses exigències: cal que el pes de la llei caigui sobre el secessionisme. I els socis de Mas han rebut la garantia que no farà cap pas sense la seva complicitat.
Les terceries vies només quallen com una sortida raonable quan el conflicte comença a decantar-se. Per això, l’independentisme desconfia de les terceres vies, perquè les veu com una manera de salvar l’ statu quo, i l’unionisme les considera una concessió excessiva, perquè no veu cap raó per no guanyar per golejada. Ara com ara, cap de les dues parts sent la necessitat de fer concessions. El federalisme és la tercera via, per edulcorar el manteniment de la situació actual, dels que creuen que l’independentisme està condemnat a perdre. De la mateixa manera que l’estat lliure associat, un vincle entre Catalunya i Espanya a partir del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític independent, podria ser la tercera via si l’independentisme demostrés capacitat real per imposar-se.
La tercera via sempre és una variant de la primera, la més forta. Un exemple: ¿què va ser la Tercera Via de Blair sinó un thatcherisme de rostre humà, i letal per a l’esquerra europea?
