Publicitat
Publicitat

El 9-N com a 'stress test' de la separació de poders

La dimissió de Torres-Dulce té aires de cessament encobert, després de les discrepàncies amb el govern espanyol

Primer va caure el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, i ara marxa el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce. Cap dels dos se'n va per discrepàncies ideològiques de fons amb Mariano Rajoy. Són dos homes de perfil conservador però que han acabat xocant amb les decisions polítiques del president del govern espanyol. Aquest dijous, Torres-Dulce (Madrid, 1950) ha dimitit. Però, com ha recordat l'oposició en ple, l'adéu té aires de cessament encobert a poques setmanes de començar el 2015, un any electoral en què el líder del PP s'hi juga molt.

El detonant de la marxa ha estat, sense dubte, la gestió de la consulta del 9 de novembre a Catalunya. L'estratègia fallida de la Moncloa, intentant primer minimitzar el procés participatiu i accelerant la resposta judicial quan es va evidenciar que la votació era un èxit, ha acabat passant factura al ministeri públic. L'esperit de Montesquieu, que ha hauria de guiar la separació escrupolosa de poders, ha quedat ferit.

Si Torres-Dulce plega és, en bona mesura, perquè la Moncloa no va respectar la seva autonomia a l'hora de prendre una decisió sobre el comportament del president de la Generalitat, Artur Mas. Rajoy va optar per derivar la responsabilitat política en la justícia. Aquell diumenge, després de valorar la possibilitat que comparegués la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, l'executiu espanyol va intentar que donés la cara el fiscal. Ell, de cap de setmana, s'hi va negar. Va entendre que no era la seva funció i que les decisions en el seu àmbit s'havien de prendre amb el cap fred: presentar una querella contra un president democràtic és un pas amb conseqüències molt serioses. Aquell vespre (en què va acabant apareixent a TVE  in extremis el nou ministre de Justícia, Rafael Catalá) la confiança entre les dues esferes de poder es va esquinçar i la crisi institucional va començar a emergir.
 
Control de les institucions
 
La dimissió d'aquest dijous s'ha de llegir, doncs, com una fina però rotunda reivindicació de la independència del ministeri públic davant d'un govern que —segons denuncien els partits de l'oposició— ha "colonitzat" tots els àmbits de presa de decisió, i ha difuminat així els límits entre l'acció estrictament política i la que pertany a altres òrgans de l'Estat. El gest de Torres-Dulce s'afegeix a la polèmica interna pel control del Consell General del Poder Judicial; l'antiga militància del president del CGPJ i del Tribunal Suprem al PP; les crítiques al ministre de l'Interior per les unitats que presumptament persegueixen la corrupció per motius polítics, de manera específica contra el sobiranisme, tal com va destapar l'ARA; l'ús sistemàtic del recurs d'impugnació de lleis autonòmiques (sobretot catalanes) davant del Tribunal Constitucional, o alguns dels nomenaments de persones del partit en càrrecs de direcció a la televisió pública espanyola.
 
Amb aquest rerefons, el 9-N va ser la gota que va fer vessar el got. Més enllà de si Torres-Dulce també era partidari de presentar la querella, en els dies posteriors a la consulta es va evidenciar que era l'executiu qui li marcava el pas. El dissabte, dia 8, va ser el PP qui va anunciar que s'obririen diligències per si era constitutiu de delicte la cessió de locals públics per a la votació. El dimarts següent, la presidenta dels populars catalans, Alícia Sánchez-Camacho, va anunciar que la querella es presentaria en qüestió d'hores. A partir d'aquí, l'estira-i-arronsa amb la fiscalia catalana per intentar, entre tots, trobar un desllorigador a una situació amb aires de vodevil.
 
Catalunya va ser l' stress test d'una situació que no ha passat l'examen final. Però el malestar i la desconfiança entre el fiscal general i el president espanyol té altres elements de fons, com la sistemàtica denúncia de falta de mitjans per lluitar contra la corrupció política.
 
Serà eloqüent saber qui el relleva. El perfil triat pot accentuar la crisi institucional que denuncien els partits de l'esquerra (i la percepció de posar les institucions públiques al servei d'us interessos determinats) o pot intentar restablir una certa legitimitat. Una desafecció ciutadana amb determinades institucions que, a Catalunya, va començar amb la sentència del TC sobre l'Estatut però que, a poc a poc, ha anat estenent-se arreu de l'estat espanyol.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT