AQUEST TÉ TOTA la pinta de ser un dilluns normal, previsible, tirant a mandrós, perquè ja és tardor, la pluja dificulta alguns desplaçaments i som de ple en els dies de cada dia que s’aniran escurçant sense cap alegria ni festa fins que arribi Nadal. Però tan cert és que vivim moments històrics com que l’única manera que no es converteixin en histèrics és celebrar també les rutines, els llargs parèntesis en què ens toca empènyer només per avançar, en què els esforços no ens portaran a cap posteritat, només a l’oportunitat de continuar-nos-hi esforçant. Com que crec que un dels principals riscos del procés és emocional, perdre la calma o els nervis, creure’ns l’estat d’excepció, com que sóc dels que penso que és difícil però imprescindible concentrar-nos en diverses coses alhora, com que sé que la determinació no s’ha de confondre mai amb l’obsessió, com que crec que convèncer és més segur però és lent i requereix constància, com que m’avorreix la gent monotemàtica, com que hi ha realitats urgents que no podem posposar, com que l’única manera que hi hagi dies únics és que n’hi hagi de semblants, i com que la vida és molt més important que les notícies, m’agafo a aquest dia com un respir, un regal, desitjant que sigui avorrit i tot, sense ensurts, un dia típic en què cadascú faci les seves coses tan bé com pugui, tinguem temps per interessar-nos pels problemes dels companys, exagerem anècdotes divertides per matar el temps i fem plans propis de futur que semblin poc ambiciosos però depenguin del tot de nosaltres. I agafem forces i moral i paciència per a uns mesos intensos en què la nostra actitud serà decisiva. Feliç dilluns normal.
