Efímers 02/08/2015

Genguis Khan i l’estepa infinita

Mongòlia, tres milions d’habitants, dels quals un milió a Ulan Bator, viuen en aquest gran país d’un milió i mig de quilòmetres quadrats. L’estepa i el desert marquen la seva població nòmada

Xavier Moret Escriptor I Periodista
3 min
Genguis Khan i l’estepa infinita

Encara que arribessis a Mongòlia amb els ulls embenats no trigaries ni un minut a adonar-te que Genguis Khan, el fundador de l’Imperi Mongol, és la referència absoluta. Abans de la independència de la República, el 1992, Lenin era l’heroi de tots els monuments, però des de la desaparició de la Unió Soviètica Genguis Khan ha esdevingut l’estrella indiscutible.

L’aeroport internacional d’Ulan Bator duu el nom de Genguis Khan, un guerrer de llarga barba que també treu el cap als bitllets d’entre 500 i 20.000 tögrögs, i que dóna nom a prestigioses marques de cervesa, vodka i tabac.

A la plaça central d’Ulan Bator una estàtua de Genguis Khan assegut domina la façana del Parlament. Per si algú no s’hi fixa, al mig de la plaça hi ha una estàtua eqüestre del mateix personatge i, molt a prop, al Museu Nacional Mongol, s’explica que al segle XIII Genguis Khan va unificar les tribus nòmades i va formar un poderós exèrcit que va conquerir tota l’Àsia.

És freqüent veure retrats de Genguis Khan a Ulan Bator, una capital assetjada pels locals de karaoke, el vodka i les iurtes, les tendes típiques dels mongols. La terra pertany a l’estat, però els nòmades sempre tenen dret a un acre per plantar-hi la iurta. És per això que Ulan Bator està voltada de iurtes que simbolitzen la deserció de la dura vida nòmada.

Quan surts d’Ulan Bator entens per què l’estepa marca des de fa segles la personalitat dels mongols. El paisatge, nu i infinit, asserena la mirada i t’arriba a hipnotitzar fins a l’encantament. Les stupes budistes voltades de banderes de colors, les iurtes i els ramats de cavalls, iacs o camells són gairebé els únics accidents d’una estepa que, a la posta del sol, es tenyeix d’un meravellós color daurat.

Els nòmades mongols solen emigrar quatre vegades a l’any, a la recerca de les millors pastures, fugint del fred i de la neu. Per això s’han acostumat a tractar bé els forasters. Quan t’atures en una iurtase solen mostrar acollidors i, malgrat la barrera de la llengua, t’ofereixen llet agra, galetes de iogurt de iac, formatge i/o cervesa mongola. Tot un luxe.

Viatjant per Mongòlia, de seguida aprens a descobrir que l’estepa no és tan monòtona com pot semblar d’entrada, i que els monestirs tibetans, com el de Kharkhorin, amaguen tresors per quedar-se embadalit. Tot i així, són molts els joves mongols que prefereixen instal·lar-se a Ulan Bator. La vida nòmada va de baixa.

Pots estar setmanes o mesos voltant per Mongòlia, però abans d’acabar el viatge val la pena anar a Tsonjin Boldog, a uns seixanta quilòmetres d’Ulan Bator. Allà s’alça una enorme estàtua eqüestre de Genguis Khan que torna a deixar clar quin és el personatge més venerat del país.

Van començar a fer el monument el 2008 i, com que els mongols no s’hi posen per poc, es tracta de l’estàtua eqüestre més gran del món. Fa quaranta metres d’alt i està forrada d’acer inoxidable.

Quan vaig pujar al mirador, situat a la boca del cavall, era conscient que l’endemà havia de tornar cap a casa i que, per tant, el viatge s’acabava, però, en contemplar la vastitud de l’estepa, vaig recordar que Bruce Chatwin havia anat a la Patagònia per la recomanació d’un metge que li va argumentar que, en la seva feina a Sotheby’s, forçava massa la vista per mirar els detalls dels quadres. “Els seus ulls demanen grans espais, horitzons llunyans”, li va dir.

Chatwin li va fer cas i d’aquell viatge en va sortir un bon llibre, A la Patagònia. Vés a saber, potser és per això que, després de viatjar per Mongòlia, tinc la sensació que dels espais infinits, com els de l’estepa i la Patagònia, només en pot sortir coses bones.

stats