La ‘Gibraltar Connection’ de Daniel Monzón

BarcelonaFeia setmanes que Daniel Monzón (Palma, 1968) i el seu guionista habitual, Jorge Guerricaechevarría, resseguien de dalt a baix la costa andalusa, documentant-se per a la seva futura pel·lícula. L’objectiu del tàndem que va signar Celda 211 (2009) era fer un retrat del narcotràfic de l’estret de Gibraltar atorgant en el film un paper tan rellevant als capos internacionals i la policia com als petits narcotraficants de la zona.

Després de fer algunes indagacions, van posar-se en contacte amb dos antics narcos que als anys 80 solcaven les aigües de l’Estret amb les seves llanxes motores, jugant-se la vida davant els nassos de la policia. Gent desconfiada i endurida pels anys, poc amiga d’obrir-se als estranys. La situació era tensa. “Aleshores el meu productor va treure el DVD de Celda 211 i es van quedar parats -recorda Monzón des de Palma, on descansa uns dies-. Després van aixecar-se i ens van abraçar: «És pura veritat, pura veritat!», cridava l’un. L’altre, que havia estat a la presó, deia: «Jo amb aquesta pel·lícula vaig plorar. Vaig plorar!» Va ser la clau que ens va obrir el seu món”.

L’ecosistema de la droga

El Niño, que avui arriba a la cartellera, és el resultat d’aquella “investigació periodística de divuit mesos, un viatge des de Màlaga fins a Huelva amb excursions al nord d’Àfrica” que no només va incloure converses amb antics narcos sinó també amb els diferents cossos de la policia espanyola i marroquina. Monzón volia fer justícia a l’ecosistema de la droga de Gibraltar, un escenari “molt llaminer” per a un director i “pràcticament verge per al cinema”.

“L’Estret és un punt calent conegut a tot el món, però gairebé ningú s’hi havia submergit abans”, diu. I això que la cultura del tràfic està enquistada des de fa més d’un segle, tot i que abans en deien estraperlo i en comptes de cocaïna o armes passaven penicil·lina, tabac o haixix. “És la porta d’Europa. Per Algesires hi passen cada dia 100.000 contenidors. És impossible aturar-ho i la gent que lluita per aconseguir-ho saben que és un esforç quixotesc”, explica.

Per a la seva French Connection gibraltarenya, Monzón i Guerricaechevarría tenien clar que no volien acudir als referents del cinema nord-americà. “ El Niño té més en comú amb les pel·lícules del Torete i el Vaquilla que amb les de Scorsese i Tarantino -assegura Monzón-. Volíem reflectir la peculiaritat i idiosincràsia de l’escenari. I, com a Celda 211, vam acudir a la realitat per documentar-nos”. La clau per trobar el to de la pel·lícula la van donar els dos antics narcos amb qui es van entrevistar. “Vam adonar-nos que, a diferència dels traficants del cinema nord-americà, els Tony Montana turmentats i violents, ells eren uns xavals del sud que ho feien tot de manera inconscient pel gust de desafiar l’autoritat i per l’explosió d’adrenalina en conduir una llanxa hidràulica a 80 nusos de velocitat”.

Trobar l’actor adient per encarnar el narco protagonista va ser una qüestió delicada. Per interpretar els joves traficants Monzón volia actors desconeguts, gent del carrer sense experiència artística que capturessin la naturalitat dels gomeros, els nois que condueixen les llanxes.

Però també volia comptar amb un repartiment de luxe per donar vida als policies que els perseguien: Eduard Fernández, Sergi López, Bárbara Lennie, el britànic Ian McShane i, al capdavant, un magnífic Luis Tosar. “El repte era aconseguir que la interpretació dels uns i els altres fos homogènia”, explica Monzón. “Per això era capital trobar algú com Jesús Castro per al paper d’El Niño”.

La teoria de l’esgarrifança

I Castro és, sens dubte, el gran descobriment d’ El Niño. Fill d’un xurrer sense experiència com a actor, Castro es menja la pantalla amb la seva mirada penetrant i xulesca, i aguanta el tipus conduint una llanxa ràpida amb la policia trepitjant-li els talons. “I a més és guapo. A Mario Casas li ha sortit competència”, riu Monzón, conscient que trobar Jesús Castro va ser un cop de sort. Això sí, una sort buscada: en comptes de posar anuncis com es fa normalment, van fer una recerca activa de l’actor ideal enviant equips de càsting a recórrer Andalusia i entrevistar joves en escoles, reformatoris, associacions de veïns, discoteques, allà on fos.

Finalment, però, ¿com pots saber que has trobat l’actor indicat? “Jo tinc la teoria de l’esgarrifança”, explica Monzón. “Jo sóc el primer espectador del meu cinema i, per exemple, sé que tinc la presa correcta quan em provoca una esgarrifança. I quan vaig conèixer el Jesús vaig sentir-la. La seva manera de parlar i de mirar... Desprèn un magnetisme d’estrella”, assegura Monzón.