Harun Farocki: humil i insubornable
Mor als 70 anys el cineasta i teòric alemany, guru de la crítica als mitjans audiovisuals des de l’art
BarcelonaLes visites del cineasta alemany d’origen txec Harun Farocki (1944-2014) a Barcelona eren un esdeveniment. L’última va ser al juny, per participar en la fira de videoart Loop i presentar nous treballs a la galeria Àngels Barcelona, una de les sales que el representava. Les xerrades que hi oferia s’omplien de gom a gom d’artistes de diferents disciplines, crítics i estudiants que volien conèixer de primera mà les novetats que hi presentava i també escoltar la seva opinió sobre els esdeveniments internacionals més candents en aquell moment. Home humil i discret, i experimentador incansable, Farocki va morir dimecres de manera sobtada als 70 anys mentre estava de vacances amb la seva família a prop de Berlín. La notícia es va difondre ahir en webs especialitzades i a les xarxes socials, i la va confirmar la galeria Thaddaeus Ropac, un altre dels espais on exposava. “Era un dels cineastes més versàtils i prolífics. El seu ventall expressiu en el mitjà cinematogràfic no tenia límits. Hem perdut un gran artista i pensador”, va afirmar Dieter Kosslick, el director de la Berlinale, en un comunicat.
El llegat de Farocki, nascut a l’antiga Txecoslovàquia, inclou un centenar de pel·lícules per al cinema i la televisió i instal·lacions de videoart caracteritzades per una forta càrrega crítica. L’artista va articular la seva denúncia des del terreny de les mateixes imatges, perquè no va trobar en els mitjans de comunicació un espai de transmissió de coneixement innocent. A més de cineasta, Farocki també va exercir de professor i de teòric. L’any passat la galeria La Caja Negra va publicar un recull dels seus escrits amb el títol Desconfiar de las imágenes. “Formula sempre i incansablement la mateixa pregunta terrible: per què, de quina manera i com és que la producció d’imatges participa en la destrucció dels éssers humans?”, va escriure l’historiador de l’art i assagista francès Georges Didi-Huberman.
La irrealitat dels nous mitjans
Al llarg dels gairebé cinquanta anys de la seva trajectòria, Farocki va abordar des de les revoltes estudiantils del Maig del 68 fins a la Guerra del Vietnam, passant per la caiguda dels Ceausescu a Romania, la Guerra del Golf del 1991 i els simuladors amb què les autoritats militars nord-americanes ensinistren els soldats i els tracten l’estrès postraumàtic que pateixen quan tornen dels camp de combat. Aquesta maquinària macabra és precisament el tema de l’obra Serious games, un dels treballs que va exposar a Àngels Barcelona el 2011.
Els treballs de Farocki demanen al públic que sigui actiu i crític, que actuï com un nou muntador de les imatges que mira. Però alhora tenen “moltes capes” i el seu missatge és “directe i senzill”, explicava ahir Gabriela Moragas, codirectora d’Àngels Barcelona. “És un orgull treballar amb ell, era un home molt generós”, va afirmar la galerista. Durant la xerrada que va oferir fa tres anys a la sala, el cineasta va afirmar que la distància entre el documentalista i el tema que vol abordar és cada vegada més gran i va subratllar el grau d’irrealitat que generen les noves tecnologies.
Als anys 90, Harun Farocki va acabar de trencar els límits entre el cinema d’assaig i l’art contemporani i va començar a produir videoinstal·lacions perquè havia trobat en l’art nous mecanismes per revelar els entrellats polítics i institucionals de les imatges. Va participar en les edicions de la Documenta de Kassel del 1997 i el 2007. Aquest últim any hi va presentar Deep play, una instal·lació en dotze canals sobre el futbol, i va ser aleshores que va començar la seva relació amb Àngels Barcelona. Tres anys abans, el Macba havia exposat la seva trilogia Eye / Machine, sobre la Primera Guerra del Golf.
Lluny del Nou Cinema Alemany
Farocki també es va endinsar en com es construeixen els discursos visuals del món penitenciari i del treball. Un dels seus projectes més coneguts, Treballadors sortint de la fàbrica durant onze dècades, del 1993, consisteix a enregistrar escenes similars a les dels germans Lumière al llarg de tot el segle XX. La procedència dels materials que va fer servir és molt diversa, des d’imatges d’arxiu fins a les que graven les càmeres incrustades en els míssils teledirigits.
Farocki va participar en l’última Biennal de Venècia d’art i el 2006 va ser el comissari de l’exposició col·lectiva Cinema like never before (El cinema com mai s’ha vist), un títol simptomàtic de l’allunyament ja als anys 60 del naturalisme del Nou Cinema Alemany en què se’l va integrar juntament amb altres autors com Fassbinder i Wenders.
