Dissabte a la nit a La Sexta noche entrevistaven Pedro Sánchez, un dels tres candidats a convertir-se en el pròxim secretari general del PSOE. La conversa es va vendre subtilment com el naixement d’una nova estrella de la política. En arrencar, el van obsequiar amb un vídeo biogràfic digne d’una campanya electoral. Al plató, Pedro Sánchez vestia amb camisa blanca, americana de color gris plom i texans. Els texans en els polítics equivalen al que abans era l’americana de pana. Sánchez, conscient de la incomoditat de les antitelevisives butaques del programa, va asseure’s a la punta del seient i no va recolzar l’esquena al respatller. I aquesta postura li va donar una actitud d’entrega absoluta a la conversa. Hi semblava abocat amb tota la seva ànima. També dominava el llenguatge: tutejava el presentador i els tertulians i els repetia el nom. La tàctica del venedor de cotxes. A més, deixava anar les frases del treballador bregat: “El voto es como la tierra, para quien se lo trabaja ”, “ Creo mucho en el deporte de equipo y la política es un deporte de equipo... ”
Pedro Sánchez va haver de fer front a les preguntes de tres tertulians: Eduardo Inda (per variar), Nativel Preciado i Jesús Maraña. Inda va ser incapaç (com sempre) de formular una pregunta en què no s’hi denotés el seu propi posicionament i condemnés els que pensen diferent. “ ¿Por qué dice que quiere y respeta a Cataluña como nación si Cataluña no es ni ha sido una nación? ” I després: “ ¿Está usted a favor del derecho a decidir, que no existe en ninguno...? En el derecho comparado no existe el derecho a la independencia ni a la autodeterminación... ” Quan li va tocar respondre, quina casualitat, van donar pas a la publicitat. I així el tema va quedar mig camuflat entre anuncis, no s’allargava gaire però generava suspens. A La Sexta no fallen mai. Sempre el mateix sistema. En les respostes, Pedro Sánchez va nedar i guardar la roba, com fan tots els polítics que encara no ocupen cap càrrec de poder. Aquella aparició televisiva de ben segur que li va assegurar uns quants milers de futurs vots.
En acabar, el presentador li mostrava el seu agraïment: “Ha contestado a todas las preguntas y eso es señal de transparencia ”. Sempre aquesta condescendència amb la classe política. Si van al programa, qualsevol cosa que facin és un mèrit. Una dotzena de preguntes i ja és sinònim de transparència. “ Por el bien del PSOE, que gane el mejor ”, hi afegia. Que equànimes. Però a La Sexta, per si de cas, ja han donat la primera empenta al seu preferit.
