Joan Rosell ha entrat per la porta gran al món aquell on tothom matisa les seves paraules. Un dia afirma que “un milió d’homes i mestresses de casa s’han donat d’alta a l’atur per cobrar algun subsidi” i l’endemà aclareix que “per descomptat” tothom té dret a apuntar-se on vulgui i cobrar el subsidi “si compleix els requisits”. En la primera intenció (que era la bona), però, Rosell pretenia assenyalar el frau, la picaresca o el buscar-se la vida. I, sí, escolti, són pràctiques molt lletges, però veient el panorama cada cop es fa més difícil condemnar-les. Per la necessitat i pels exemples que veiem dia a dia entre els que ens manen, però també perquè no ofereixen cap alternativa.
Em trobo un amic que és autònom i m’explica que els impagats dels clients el van obligar a tancar una empresa de 6 treballadors amb futur. Ara viu de petites feines pèssimament pagades. Si ho fes tot “legal”, amb uns ingressos poc més que de subsistència, diu, “hauria d’afrontar mensualment, com a mínim, els 260 € dels autònoms i les despeses de gestoria per tramitar la declaració trimestral d’IRPF i IVA que ara ja només poden fer-se telemàticament”. I afegeix: “Quant he de guanyar per poder pagar els impostos corresponents i les despeses de la paperassa que m’obliga a generar l’administració? Em condemnen a treballar en negre i a estar donat de baixa d’autònoms. El dia que aconsegueixi guanyar prou ja tornaré a existir, però ara mateix m’és impossible”. I quan m’ho acaba d’explicar, penso: 1) quantes persones deuen estar en la seva situació?, i 2) per què aquestes persones no interessen a ningú?
